Quan l’empresa Manufacturas Valls va tancar definitivament les portes el 1991, tot va canviar a Valls de Torroella. L’antiga colònia tèxtil situada a la vora del Cardener, entre Súria i Cardona, n’havia depès des de la seva creació, a principi del segle XX. A partir d’ella es va construir tot, tant els habitatges com els equipaments, i durant dècades tot el que feien els seus habitants estava fiscalitzat pels poders que hi manaven. En aquell moment ja feia uns quants anys que les normes s’havien relaxat força, sobretot des del final del franquisme, però fins feia poc, la Fàbrica, com l’anomenaven els seus habitants i treballadors, encara emparava algunes activitats. I segurament la més popular era el futbol.
Set dècades de dependència i tres de supervivència podria ser el resum curt, i segurament poc precís, de la pràctica d’aquest esport a la colònia. Per reviure-les, i amb tres anys de forçós retard per culpa de la pandèmia, tres veïns del poble, d’ara o d’abans, Demetri Domínguez, Gabriel Rovira i Joan Sobré, han elaborat el llibre Cent anys de futbol a Valls de Torroella, encara en procés creatiu però que s’espera que ja estigui a punt per Sant Jordi. Amb l’experiència de ja haver escrit el llibre dels cinquanta anys de la Festa dels Pubills, una celebració que va tancar etapa el 2022, han emprès aquest projecte perquè, segons admet Sobré, «si no ho fem nosaltres, qui ho farà?». A ells també s’ha unit un altre antic veí del poble, Josep Closa, que n’elaborarà un vídeo que serà emès públicament.
Aquests cent (tres) anys no són només d’un club. Una de les particularitats del futbol, abans a la colònia i ara al poble, és que la seva denominació ha estat discontinuada. Com es podrà veure a la contraportada, hi ha quatre equips de quatre denominacions diferents, FC Colònia Valls, CF Valls de Torroella (l’actual), Valls-Palà i Torroella del Cardener. A més, hi ha hagut diferents colors socials, tot i que la camiseta actual, blanca amb una franja horitzontal blava, ja fa molt temps que es manté, i intermitència en aspectes com estar federats (fins al 1948 no va succeir) i l’aparició de futbol base, femení o d’un segon equip, el Valls Atlètic.
La recerca de les fonts
A l’hora de trobar informació per al llibre, que tindrà al voltant de 200 pàgines, com explica Rovira, «hem pres de referència alguns de similars d’altres clubs de la comarca. Cadascú ho ha encarat de manera diferent. Nosaltres vam decidir dividir-ho per dècades». Sobré afegeix que «ens va costar trobar dades entre el 1920 i el 1948, que és quan el club es va federar. N’hem trobades en alguna enciclopèdia, en butlletins i en històries que ens havien explicat expresidents que fa anys que ja no hi són, com Melcior Giralt». Tot i això, Domínguez, que s’ha encarregat de les últimes temporades, remarca que, «contra el que pugui semblar, trobar fotografies actuals és més complicat, perquè abans la gent les guardava. Ara, amb els mòbils, es perden».
Rovira comenta que «el més difícil del procés ha estat datar les fotografies. La gent les troba i te les deixa, però no sap de quan són. De vegades, hem trobat la data de naixement dels jugadors i, a partir d’aquí i de la cara que feien a la foto, hem acotat que era tal any o tal altre». Per a Domínguez, «amb els jugadors d’abans era més fàcil perquè s’estaven molts anys a l’equip. Ara entren i surten amb molta més facilitat». En total, seran més de 600 imatges, «moltes de les quals, un total de 274, són d’una exposició que es va fer al poble anys enrere».
L’època gloriosa
Escrivint el llibre, i buscant-ne el material, els autors han arribat a una conclusió clara sobre quan va ser l’època més brillant de futbol al poble. Segons Sobré, «segurament va ser entre el 1948 i el 1958». D’aquella època daten uns pasquins que han trobat, com uns de Torelló, «en què deixaven els jugadors de la Colònia Valls com a estrelles». Domínguez recorda que en algun d’ells s’hi referien com Los magos del balón. Uns precedents d’Oliver i Benji, vaja. I és que de la colònia han sortit jugadors importants que han nodrit clubs de la comarca i del país, a part dels famosíssims germans Basora. Un parell van arribar als juvenils del Barça, com Josep Maria Costa i Isidre Costa, i un dels darrers capitans del CE Manresa, Sergi Soler, és compartit entre Valls i la colònia veïna, Palà de Torroella, amb la qual també hi ha hagut història comuna.
Les dues colònies
Perquè, durant trams de la història del club, els dos nuclis van unir els camins. Palà, situada prop d’un quilòmetre al nord i al terme de Navàs, tenia el seu propi equip i els autors recorden com «hi havia gran rivalitat temps enrere. Es diu que s’havien arribat a llançar pedres entre ells i tot». Però al cap dels anys el futbol dels dos indrets gairebé es va fusionar, i encara ho està, i molts palanesos van jugar a Valls, que ara pertany al terme de Sant Mateu de Bages, tot i que durant dècades va estar dividit entre els dos municipis.
Així, es van crear dos noms que volien fusionar els dos pobles, i d’aquí les denominacions de Valls-Palà, molt clara, i una més difosa, Torroella del Cardener. Al final, però, es va decidir de tornar a la de Valls de Torroella, l’actual, hereva de la mítica Colònia Valls.
Tornant als anys de més afició pel futbol i contraposant-los amb els actuals, Sobré recorda que «tenia el suport total de la Fàbrica. Si hi havia dèficit, el pagava». I explica que «jo, fins i tot, havia fet molts anys de secretari del club i em donaven permís per fer les fitxes a les oficines de l’empresa. El futbol i el cinema eren les úniques aficions que es podia tenir a la colònia». Segurament, per aquest motiu, quan es viatjava a jugar a fora, es veia com una aventura. «En el llibre expliquem algunes anècdotes, sobretot d’aquells anys, com quan es va anar a les terres de l’Ebre i es va haver de travessar el riu amb una barcassa. Va ser molt comentat i recordat».
L’últim gran moment esportiu del club va arribar a final de la dècada dels vuitanta, la temporada 1987-88, quan l’empresa estava a punt de tancar i ja estava en crisi. Un equip format íntegrament per jugadors del poble va ascendir a Segona Regional, on es va mantenir durant tres temporades. I és que un dels punts d’identitat durant dècades dels equips de Valls era que es podia nodrir de personal local. «Cal tenir en compte –explica Sobré– que aquí abans hi havia més de 600 habitants. Ara n’hi ha uns 300 i molts són vinguts de fora». Domínguez recorda «una foto davant de les escales de l’església en què hi havia 49 nois que estaven escolaritzats aquí. Si no hi havia gairebé res més per fer, el normal és que la gran majoria juguessin a futbol. Ara això no passa perquè no n’hi ha tants».
D’aquestes fotos d’escolars també n’hi havia de noies, ja que més de mig segle enrere estaven separats. Aleshores, el futbol femení ni es concebia. Després hi ha hagut alguns intents, però sempre en amistosos. «La llavor segurament ve de l’Ardèvol, que tenia un gran equip a principi dels vuitanta i que, fins i tot, va arribar a jugar la Copa de la Reina. No tenien camp i feien servir el d’aquí», recorda Rovira. Després, hi ha hagut alguns amistosos i també jugadores, com Laura Felip i Irene Moro, que han actuat en equips de base masculins fins que han arribat a l’edat, però prou feina hi ha hagut per mantenir una base de manera discontínua, o fins i tot el primer equip a Quarta Catalana, per afegir-hi equips femenins.
La terra no és lleu
En els últims anys, el gran problema del club és el camp de terra. Segons Domínguez, «limita totalment la capacitat de créixer». Rovira, que ha estat cap de l’oposició a Sant Mateu els últims anys, explica que l’Ajuntament «té un pressupost de 600.000 euros i de les despeses ordinàries prou feina hi ha per arribar al mínim». De tota manera, Domínguez recorda que en el passat «s’han obert portes i no s’han aprofitat». Almenys hi ha hagut certes millores, com l’adequació d’uns vestidors que eren molt obsolets o la col·locació de xarxes, «que en molts casos s’aconsegueixen per la insistència de persones que mantenen el club, com Joan Vila o d’altres».
Són cent anys, els del club, que poden explicar perfectament els d’aquesta colònia del mig Cardener. Rovira reconeix que «no he jugat mai a futbol de manera federada, però escriure el llibre m’ha reportat saber de la història del club i molta feina». Domínguez revela que «la satisfacció més gran que tindria és que el llibre fos acceptat, que aporti records i que remogui els budells de la gent». Sobré, finalment, recorda que «al club jo hi he jugat de juvenil, al primer equip, he fet de directiu i també n’he escrit les cròniques. Escriure sobre la seva història ha representat una gran satisfacció». Tancar el cercle.
ELS BASORA, EMBLEMES DEL POBLE QUE NO VAN ARRIBAR A JUGAR AL CLUB
Des del punt de vista esportiu, si per alguna cosa és coneguda Valls de Torroella (la Colònia Valls en els llibres d’història) és per haver estat el poble d’un dels extrems drets més mítics de la història del futbol. Estanislau Basora i Brunet (1926) encapçala la llegendària davantera del Barça de l’època de les Cinc Copes, a principi dels anys cinquanta, cantada per Serrat juntament amb César, Kubala, Moreno i Manchón, tot i que el santpedorenc Jordi Vila hi jugava més que Moreno. La família Basora tenia tanta transcendència a la colònia que un dels germans d’Estanislau, Josep, a qui ell anomenava Pepitu, va ser durant molts anys el director de la fàbrica que mantenia tots els veïns.
Tot i haver nascut al poble, però, i haver-hi tornat molts anys al costat de jugadors com César o Biosca per disputar-hi partits de festa major, Basora no va jugar mai com a federat per a la Colònia Valls. Tampoc no ho va fer el seu germà Joaquim, nascut el 1933, set anys més tard, i mort justament el desembre passat. De trajectòria més modesta, Joaquim va actuar a Primera Divisió amb el Condal, l’equip resultant de l’España Industrial, filial del Barça, i és el tercer màxim golejador de la història del Centre d’Esports Manresa, com va quedar clar en un homenatge que se li va fer setmanes enrere en el museu del club de Manel Sánchez.
En el llibre Cent anys de futbol a Valls de Torroella es dedica un espai als Basora, sobretot a Estanislau. Un dels seus autors, Joan Sobré, és qui se n’ha encarregat i relata que «aquí no va jugar mai com a federat, abans de marxar cap a Súria i Manresa, però hi va tenir una gran relació. Els dos Basora tornaven a jugar-hi sempre que podien i el camp, en els partits de festa major, estava a rebentar, de manera totalment diferent al que passa ara».
El club i el poble van mirar de reconèixer aquesta importància de Basora posant el seu nom a les instal·lacions esportives, formades per piscines, pista de tennis, poliesportiva i camp de futbol, que hi ha a l’actualitat. En els seus últims anys, Estanislau, que va morir el 2012, vivia a Las Palmas, però es va traslladar a Valls el juliol del 2010 per participar en una de les cinc Nits de l’Esportista que s’hi van celebrar, presentades per l’inoblidable Xano, i el juny de l’any següent, només nou mesos abans de la seva mort, per inaugurar el complex que porta el seu nom.
En una entrevista concedida al mateix Joan Sobré aquest darrer dia, i publicada per Regió7, Estanislau Basora admetia que Valls de Torroella «és el meu poble, l’estimo. Estic orgullós de ser de Valls, del Bages i de Catalunya, tot i viure a les Canàries. Llàstima que l’edat no perdona i la majoria d’amics ja no hi són. De la davantera del Barça que cantava Serrat, ja només quedo jo». En el mateix article, escrit pocs dies després que el conjunt blaugrana de Pep Guardiola hagués quedat campió d’Europa a Wembley contra el Manchester United, Basora reconeixia que «el Barça de les Cinc Copes era molt bo, però aquest d’ara és el millor de la història».
En la seva dedicatòria a l’Ajuntament de Sant Mateu, quan se li va retre l’homenatge i es va posar el seu nom a les instal·lacions esportives del poble, va escriure: «Un és ben nascut si és agraït. Agraeixo a tots els amics de Valls de Torroella les mostres d’afecte que m’han demostrat [...]. Mil gràcies per tantes atencions».
Josep Esquius Mitjans
PRESIDENT DEL CF VALLS DE TORROELLA
«CAL PLANTEJAR-SE TENIR UN CAMP DE GESPA PER PODER SALVAR EL CLUB»
Josep Esquius és el segon president consecutiu del club que combina els rols de futbolista i màxim mandatari. Als 38 anys, lidera una junta formada per persones que han estat tota la vida a l’entitat, que hi han viscut temps millors i que treballen per la seva complicada supervivència.
Què ha significat per a un club com el Valls de Torroella haver superat els cent anys?
Ha estat un motiu d’orgull, un exercici de resiliència, ja que hem hagut de passar moltes dificultats, sobretot els últims anys.
Quina importància té el club per a un poble, abans una colònia, com Valls de Torroella? Ha anat canviant, amb el temps?
És una de les activitats més importants que hi ha de les que es fan setmanalment al poble, gairebé l’única, i és un moment integrador. Quan era petit aquesta socialització era molt més gran ja que la majoria de joves hi jugaven i la gent gran ho havia fet i tothom hi anava i se’l sentia seu. Aquest sentiment s’ha anat perdent ja que hi ha més jugadors de fora per poder mantenir el club.
Quins són els principals problemes que té el club en el seu dia a dia? Són més econòmics o bé de poder tenir gent?
Els principals problemes no són econòmics, ja que disposem de bastants socis i el poble ha ajudat molt el club. El tema més important és que som sempre els mateixos, costa molt implicar-hi la gent perquè és sacrificat i costa portar jugadors per al primer equip.
Amb els recursos que hi ha, només s’ha d’aspirar a la supervivència?
El primer repte és la supervivència. És difícil ser ambiciós, tot i que hi ha altres equips amb recursos semblants que ho són i els està funcionant. Hi ha marge, però el fet de no tenir camp de gespa i que els veïns en tinguin, ens ho complica tot molt.
Fins a quin punt perjudica?
Bastant, ja que tots en tenen i per al futbol base, per exemple, les tarifes són més ajustades. Vam tenir un equip l’any passat, però perquè ens va sortir una generació bona. Mantenir-lo tres o quatre anys és difícil.
Com podria créixer el club amb una instal·lació així?
Amb un camp de gespa pots competir amb els pobles del costat, com s’havia fet quan tots teníem camps de terra. Es podria fer un salt qualitatiu, quant a futbol base i primer equip, ja que si féssim les coses millor, els jugadors hi podrien venir. Tot i fent les coses bé és complicat que això passi. Seria un canvi que cal plantejar-se per salvar el club.
En efemèrides com ara el centenari, sempre es recorda el futbol de fa dècades, amb el camp ple i amb molta afició. Creu que és possible tornar-ho a viure?
És molt difícil que torni a passar, hi ha moltes més distraccions. Aquesta unió s’ha anat perdent, el futbol no es morirà, però el seguiment del futbol local que feia abans la gent s’ha anat perdent.
El club està en condicions d’apostar per tenir un equip de futbol femení? Com l’entrada de més dones beneficiaria l’entitat?
El club està preparat i estaríem encantats, però és complicat perquè faltaria tenir una base al poble de jugadores que vulguin jugar i caldria anar-ne a buscar a fora. Seria complicat, ja que la majoria tenen camps de gespa. L’entrada de dones és un pas totalment necessari per aconseguir la igualtat i que el masclisme que sempre ha imperat en el futbol es pugui erradicar, que sigui més just, més integrador i més humà. La visió femenina tendeix a ser més empàtica que la dels homes.
Per a vostè, què significa el club?
Per a mi significa més que un club de futbol. És un element vertebrador de la nostra comunitat i del poble. És un element epicèntric del poble i em sento orgullós de la feina amb els valors, l’empenta i la gent que l’ha envoltat.
