Vint (i una) maneres de caure bé a Montserrat

Quan els mitjans de comunicació parlem d'escalada a la muntanya moltes vegades ho fem d'alguna cordada que ha fet un gran cim o, per contra, d'alguna desgràcia personal. No és tan habitual informar de fets que poden ser més o menys corrents en aquesta pràctica com són les caigudes que no tenen conseqüències irreparables per als afectats. Per això és noticiable que s'hagi escrit un llibre que en parli, que faci història sobre capítols alguns dels quals han passat de boca en boca o d'altres que han estat oblidats, i que poden servir per aprendre'n, tant d'esport, com d'història. És el que ha fet el manresà Jordi Pina, que acaba de publicar el llibre "Metres avall", de l'editorial Desnivel, centrat únicament en els incidents que han tingut lloc en un indret tan emblemàtic com Montserrat.

Pina és escalador i el novembre del 2021 va caure ascendint-hi. Recorda que va ser «una volada de 30 metres» i explica que «quan m'estava recuperant, molta gent em va explicar històries semblants que havia sentit a explicar». Sobretot a partir del seu perfil d’Instagram, @jordipinae, els va anar recopilant i tenia previst escriure un article per a la revista Vèrtex, que edita la FEEC (Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya), com ja havia fet en d'altres ocasions, però veient la magnitud del treball, el van convèncer que donava per fer-ne un llibre. I per trobar editorial, "el vaig enviar a molts llocs. Jo no sabia que Desnivel, que és de Madrid, també editava en català. Un dia, en una llibreria, vaig veure que sí que ho feien. Els vaig trucar i em van comprar la idea".

Ordenant el cabal d'informació

El llibre està estructurat en vint capítols que representen vint caigudes de menys a més alçada. Hi ha un repicó, la seva pròpia, presentada en forma d'epíleg. Va posar el límit de vint metres per determinar que ja es tractava "d'una senyora caiguda, i no d'un incident simple". A partir d'aquí era el moment de reflectir el que havia descobert parlant amb testimonis, gairebé una cinquantena.

Les històries, segons Pina, "encanten a la gent que fa escalada, ja que s'imaginen més com van passar. Però també l'he venut a companys de feina [treballa d'enginyer a la Seat de Martorell] i també els estan agradant molt. Són històries de supervivència. Si fossin de surf, per exemple, agradarien als surfistes, però possiblement també a gent com jo, que no en té ni idea. És com mirar "Crims". No cal que siguis investigador o forense perquè t'agradi, però si ho ets, possiblement t'interessi més".

Potser per això, per proximitat als escaladors, el vocabulari que s'hi utilitza sovint és molt tècnic. "Per a mi és important explicar realment què va passar. En algun paràgraf potser és menys accessible, però per als escaladors és interessant perquè els pot ensenyar situacions que els poden ser útils. Segurament m'ha faltat afegir-hi un glossari de les paraules més utilitzades, però avui en dia, si realment t'interessa, en trobes fàcilment el significat a Internet".

Sense morts

Un altre dels límits que es va voler posar va ser no parlar d'accidents amb víctimes mortals. "Només en parlo d'un, del 1981, per introduir un altre cas. Tinc un registre privat de víctimes mortals que hi ha hagut a Montserrat, però per al llibre no hi vaig voler entrar. Se'm podria acusar de morbositat i també em vaig plantejar on acaba el límit de a qui pot afectar si parles de les persones. Pots parlar amb les vídues, però no amb els pares, amb els germans... Era massa embolic".

La seva inquietud arrenca del fet que "m'encanta la història de l'escalada i els accidents també són història". Un dels elements que xoca d'aquestes narracions és que la majoria són dels anys setanta i vuitanta i que les protagonitza gent molt jove, un fet que avui en dia sobta. Té una explicació. "En aquella època era molt normal que els homes escalessin entre els 16 i els 18 anys, després feien la mili i quan tornaven, es casaven i deixaven d'escalar. Avui en dia, jo vaig a escalar diversos cops a la setmana i no he trobat mai cap cordada amb nois menors d'edat". En aquella època "anaven amb una mà a cada ou. Si amb els recursos que tenien aleshores, com ara pujar amb corda de cànem, entre d'altes, s'escalés ara, hi hauria matances a les muntanyes i cada setmana n'enterraríem deu".

El context històric

I és que tot va lligat al fet que «els accidents dels anys vuitanta estan inscrits en l’Espanya de la transició. Més enllà dels que surten al llibre, molts dels que practicaven aquest esport eren joves de Barcelona que trobaven en l'escalada una bombona d'oxigen que els ajudava a sortir d'un entorn molt fotut. Per això no és només parlar de l'accident, sinó veure en quin context passaven les coses". Per exemple, "hi ha una zona que es diu Sant Benet, a Montserrat, on es replicava l'escalada americana, amb la gent amb malles de colors. Prenien molta droga, sobretot sintètica". També recorda la història d'una noia "que va caure del Cavall Bernat perquè havia fumat marihuana. Li vaig demanar si de debò volia que s'expliqués, i em va dir que sí, perquè així la gent es consciencia de la perillositat".

Pina no descarta traslladar l'experiència de Montserrat a d'altres indrets. "El Pedraforca també podria ser un bon lloc d'on treure moltes històries d'aquestes. O d'altres punts del país". Per tant, si el llibre cau bé als lectors, no es descarta l'inici d'una obra amb trets enciclopèdics.