Recupera les lesions a partir de tractar les persones
Rehabilitar i readaptar no són verbs sinònims. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, rehabilitar significa «restituir al seu primer estat, d’on era caigut», mentre que readaptar vol dir «tornar a ajustar o acomodar (una cosa)». A l’esport, el més habitual és parlar de rehabilitació més que no pas de readaptació. I això que la línia que separa l’una de l’altra és la que va de l’èxit en la recuperació a la recaiguda constant, entrebancs que poden dur al fracàs i a l’abandonament de la pràctica esportiva, sobretot en el cas dels esportistes amateurs.
Els clubs professionals ho saben prou bé, de manera que van ensenyar-nos a distingir entre l’alta mèdica, la que equivaldria a la rehabilitació, quan el jugador es pot reincorporar als entrenaments, i l’alta esportiva, la que valdria per a la readaptació, el moment en què l’esportista està llest per ser alineat per l’entrenador. Ara, en algun club com el FC Barcelona, per evitar malentesos i estalviar-se polèmiques, ja fa unes quantes temporades que les fan coincidir en el temps. Però la diferència entre un estat i l’altre existeix.
Lluc Matas és un futbolista professional, porter de l’equip filial del Girona FC. Anna Martínez és una pivot de l’equip cadet del Sabadell Bàsquet Vallès. I Jordi Domènech és un exfutbolista i esportista amateur. Tots tres tenen en comú haver patit lesions greus que els han apartat temporalment de la pràctica esportiva. També comparteixen haver experimentat la diferència que hi ha entre rehabilitació i readaptació en forma de recaigudes. I, en el cas de Jordi Domènech, amb la conseqüència d’un abandonament de 6 anys. Tots tres coincideixen a la unitat de Readaptació Esportiva Integral de la Clínica Sant Josep, amb la qual es completa la cartera de serveis del Centre Integral de Medicina Esportiva, Traumatologia i Rehabilitació (CIMETIR). Des que aquesta unitat va entrar en funcionament a mitjan febrer, ja hi han passat prop de 275 persones. «El balanç que en fem és molt positiu, el boca-orella funciona i el creixement és constant», afirma el doctor Lluís Til.
La indústria de l’esport ha crescut enormement les darreres dècades. Tot i que és difícil trobar estudis globals, una ponència presentada l’any 2018 en el 3r Congrés d’Economia i Empresa a Catalunya per J. Bosch, J. Garcia i C. Murillo estimava que la facturació de les empreses de la indústria de l’esport a Catalunya era de 1.500 milions d’euros, amb un pes en el valor afegit brut de l’1,2 %. En aquest mateix estudi s’apuntava que en els deu anys anteriors, la indústria de l’esport havia mantingut un creixement sostingut del 6 % anual.
És clar que en aquest creixement hi influeix molt l’esport professional que actua com a mirall per als esportistes amateurs, sigui a l’hora d’escollir un determinat material o bé sigui per replicar unes rutines i uns mètodes d’entrenament, sinó tan exigents, sí que almenys s’adaptin tant com sigui possible a les circumstàncies de cadascú. Entre aquestes rutines hi ha els controls mèdics i les proves d’esforç periòdiques, i les dietes nutricionals, per exemple, i és previsible que, seguint l’estela dels professionals, s’hi incorpori també el recurs al psicòleg esportiu. I el treball de readaptació, és clar, atès que les mútues cobreixen, en el millor dels casos, fins a la rehabilitació.
El cas de Jordi Domènech no és l’únic amb què s’ha trobat l’equip mèdic liderat pels traumatòlegs Lluís Til i Jordi Puigdellívol, el fisioterapeuta Juanjo Brau i la infermera Mònica Currius. «Al contrari, ens venen molts pacients frustrats perquè no se’n surten, han patit recaigudes i han agafat por, i es pensen que ja no podran tornar a competir», explica Pau Martínez (Moià, 1999). «Vam tenir el cas d’una persona d’uns cinquanta anys, amateur, que duia 2 anys sense córrer. Tenia els turmells laxes i se’ls torçava cada dos per tres. Estava frustrat i havia optat per abandonar. Amb dos mesos de treball, va tornar a córrer. Em va abraçar!», recorda emocionat.
«No he diferenciat mai entre un esportista professional i un amateur», afirma Juanjo Brau, «perquè, de fet, no tractem lesions sinó persones lesionades». «És clar que la visibilitat que tenen els professionals fa que els esportistes de base i els amateurs se’ls mirin com en un mirall, però els fem entendre que no s’hi poden comparar, que el context de cadascú, els recursos d’uns i altres, no tenen res a veure», explica.
Ara, aquest context i aquests recursos no sempre van en benefici del professional perquè aquest «té pressa, i un entorn i unes circumstàncies que el pressionen per tornar de seguida, amb el perill de precipitar-nos i recaure». I afegeix Brau que, diferentment, «l’esportista amateur no té pressa i és molt agraït, ve amb predisposició i voluntat de recuperar-se». En aquest sentit, Brau també té la seva anècdota. El cas d’una doctora que no podia estirar el genoll. «En acabar una sessió, em vaig pensar que potser l’havia forçada en excés perquè semblava que estigués marejada, però... és que s’havia emocionat en posar-se dreta i veure que podia estirar del tot la cama!».
Ferran Lanau (Manresa, 1991) coincideix amb en Brau a l’hora de diferenciar la predisposició de l’esportista amateur respecte del professional. Es va incorporar a la unitat del CIMETIR des dels inicis. A la universitat, havia estat l’únic a voler-se dedicar a la psicologia de l’esport. A més, quan ha de tractar una persona lesionada de lligaments encreuats, com l’Anna Martínez amb qui treballa, «tinc l’avantatge que els puc explicar que jo me’ls vaig trencar en un partit de costellada. Vaig durar 10 minuts a la pista, 10 minuts que es van convertir en 10 mesos aturat».
Quan un esportista es lesiona de gravetat, pateix tres tipus de pors: a l’operació, com en el cas de Jordi Domènech, al dolor i que l’operació no hagi sortit prou bé, com en el cas de l’Anna Martínez, i la por a la tornada, a recaure i a no recuperar el nivell d’abans, com el cas d’en Lluc Matas.
«He dut el cas d’una jugadora de bàsquet que es va trencar els encreuats. Quan va tornar, només llançava triples, no entrava mai a cistella», explica. Per desfer el bloqueig mental en què es trobava, «una manera va ser visualitzant les jugades, l’entrada a cistella, la topada amb les rivals...». La pregunta següent era saber si se n’havia sortit: «Prou bé, sí. Continua llançant més triples que abans, però torna a entrar a cistella, que era un dels seus punts forts». Aquella jugadora s’havia trencat els encreuats en una entrada a cistella, «és clar!»
La nutrició, factor clau en les lesions
Laura Escudé (Puig-reig, 1993) és nutricionista. Forma part de l’equip des dels inicis «perquè teníem molt clar que l’estratègia havia de ser integral i personalitzada, i que, a més de la part física, també havíem d’abordar la readaptació des dels àmbits psicològic i dietètic», explica Brau.
«Quan un esportista es lesiona, atura la seva rutina diària, queda immobilitzat, la seva despesa energètica disminueix i això fa que guanyi pes i perdi massa muscular, i que el sobrepès i la pèrdua de força afecti negativament les articulacions», respon Escudé a la pregunta de per què és important la nutrició durant el període de lesió. «A més –afegeix–, tant la lesió com la intervenció quirúrgica comporten un procés d’inflamació que cal corregir amb una alimentació antiinflamatòria».
Escudé explica el cas d’una atleta que havia patit una segona lesió i que, «en abordar-la de manera global, ens vam adonar que patia un dèficit nutricional que afavoria les recaigudes».
«Fins fa poc, els entrenadors només s’enfocaven al rendiment esportiu, sense valorar prou els aspectes nutricionals. He portat casos d’abandonaments per intoleràncies digestives, per exemple. Per sort, aquesta visió s’està corregint», conclou Escudé.
