Les curses populars tenen d’especial que els corredors d’elit i els amateurs competeixen des de la mateixa línia de sortida i en iguals condicions. Quan, a més, es tracta de proves que han assolit un gran prestigi, aquesta circumstància s’accentua. Es va poder constatar, per exemple, aquest cap de setmana passat a la Ultra Pirineu, la cursa de muntanya amb sortida i arribada a Bagà, al Berguedà, i que amb un recorregut de 100 quilòmetres recorre el parc natural del Cadí Moixeró, que va congregar centenars participants.

Una prova que va tenir un moment especialment rellevant, tot i que va quedar lluny dels focus, i que mostra les virtuts de l’esperit d’aquestes curses i, sobretot, les virtuts humanes d’un atleta. Parlem de Miguel Heras que, per a aquells que no segueixin el món de l’ultra trail, senzillament cal dir que és un dels mites de l’ultrafons, una llegenda. Segurament un dels atletes més admirats (juntament amb altres potser més coneguts per al públic general com Kilian Jornet o Núria Picas) pels centenars de corredors i corredores populars que prenen part en aquests reptes. Per les seves fites i pel seu tarannà extremadament humil. Només cal dir que, dins del seu llarguíssim currículum de fites aconseguides en les llargues distàncies, ha estat cinc vegades guanyador d’aquesta Ultra Pirineu. El que més. Enguany, als seus 48 anys d'edat, també hi participava i aspirava a assolir el seu sisè triomf. No va poder ser, va acabar segon, per darrere del portuguès Miguel Arsénio, després d'un últim tram superat amb molt patiment i amb un temps final de 10 hores, 53 minuts i 24 segons. Temps absolutament estratosfèric per a la immensa majoria dels mortals. Una prova que va tenir el tret de sortida a quarts de 6 de la matinada de divendres a dissabte, i en què Heras va creuar la línia de meta al voltant de quarts de 5 de la tarda de dissabte.

Doncs bé, cal tenir present que els darrers corredors que van aconseguir finalitzar aquesta cursa d’ultrafons van arribar a Bagà cap a quarts de 6 de la matinada de dissabte a diumenge. I, a banda d’amics i familiars i de l’equip d’organització, allà els esperava ni més ni menys que Miguel Heras. L’atleta natural de Béjar (i germà del reconegut exciclista Roberto Heras) no només estava a peu de meta per donar la benvinguda als darrers corredors populars, aplaudir-los i animar-los, sinó que també va ser ell mateix qui, sota un cronòmetre que els marcava més de 20 hores d’esforç, els penjava al coll la medalla que es lliurava a tots i cadascun dels atletes finalitzadors. Un gest que, a banda de la sorpresa, els últims corredors rebien com una dosi enorme d’energia. Tot un exemple per part d'aquesta llegenda del trail running que, encara l'endemà, diumenge, va pujar cap als corriols per on va transcorre l'última de les proves, la mitja marató, per donar forces als participants en ple esforç.