Xavi es va equivocar en dir que els seus futbolistes juguen tenallats pels nervis que els causen les crítiques “exagerades” de la premsa. És un error doble.

Primer, perquè la pressió no pot servir mai de justificació d’un mal resultat o d'un joc deficient. Un futbolista professional d’un club de la dimensió del FC Barcelona ha d’estar preparat per afrontar les crítiques, siguin exagerades, injustes o absurdes de la premsa o la reprovació de l’afició. I, si no ho està, o bé ho ha de deixar o bé el club i el cos tècnic li han de donar les eines perquè aprengui i sigui capaç de conviure amb l’entorn. Ni el Barça és un cas únic, ni el futbol tampoc, doncs constantment sabem de casos d’esportistes d’altres disciplines que són incapaços de suportar l’exigència mental que comporta l’alta competició.

I segon, perquè les compareixences d’encabat el partit no són el moment per plantejar un debat d’aquesta magnitud. És clar que aquesta és una qüestió que els agents futbolístics i esportius han d’abordar. En general, els arguments de Xavi són bons perquè és veritat que una pressió tan fenomenal afecta els més joves i que segur que els cohibeix. Però són arguments per aportar en un altre espai i en un altre moment.

Hi ha un altre aspecte que es refereix a la funció de la premsa, no del tot secundari, sobre el que la crítica de Xavi deixa entreveure. I és que la feina dels periodistes no és la de donar suport a cap club, ni a cap jugador, etc., malgrat que s’hagi imposat el periodisme de samarreta. Però, aquest és un altre debat.

Ara: de tot el que va dir Xavi diumenge, el que em sembla més greu de tot, i més significatiu de què passa, és l’afirmació que no va escoltar els xiulets de l’afició. Primer, perquè només pot ser mentida. I, segon, perquè davant de la manifestació social d’un problema, va escollir negar-lo.

El problema és que el Barça no juga bé. L’any passat va guanyar dos títols espanyols, però a Europa va ser un fiasco. El més positiu, junt amb algun partit aïllat i la consolidació de jugadors joves com Pedri, Gavi i Balde, va ser la consistència defensiva que va demostrar durant tota la temporada. Enguany, aquesta fiabilitat en defensa s’ha esfumat. Tret dels partits contra el Betis i l’Anvers, la resta han estat o bé victòries per la mínima i a destemps, o bé empats decebedors contra Getafe, Granada i Mallorca. També l’hora de bon joc contra el Madrid que s'ha dit, és més aviat una il·lusió. N’hi ha prou de veure qualsevol partit de la lliga anglesa per adonar-se a quin ritme es juga avui el futbol.

Diumenge, Xavi va optar per negar la realitat. Però, negar la realitat només és un mecanisme d'autodefensa que denota incapacitat, o bé per afrontar-la, o bé per canviar-la.