Pierre Oriola: «La lesió m’ha ensenyat a valorar les coses petites i a entendre que sóc un privilegiat»

Com està?

Molt bé. Em veig adaptat de ple a l’equip, amb la dinàmica ja apresa, amb tots els sistemes i els automatismes que es necessiten agafats. Content perquè cada dia em trobo millor i puc ajudar més a l’equip.

Viu a Manresa?

No, encara no. Estic entre Barcelona i Manresa, vaig amunt i avall, encara. Però, aquesta setmana hi tindré un pis i no hauré d’estar pujant i baixant. La meva intenció és estar-me uns dies a Barcelona perquè la meva dona hi treballa. A més, estem esperant el nostre primer fill. Ho combinaré. Quan s’apropi el partit estaré aquí, però els altres dies aniré a Barcelona.

Anar i venir, entenc que ha de ser una murga.

Bé... saps què passa, que és cansat al matí quan agafes el cotxe i has de fer tota la cua per sortir de Barcelona. Un cop ets aquí, ja està. Vaig al gimnàs, escalfo bé, preparem l’entrenament. La tornada ja és fa més amena.

Dimecres torna al Palau Blaugrana. Hi ha pensat?

No, no encara. Sóc d’anar dia a dia. Llavors, quan arriba el partit intento focalitzar-lo.

Sempre ha estat així?

No, abans era de posar-me nerviós dues o tres setmanes abans de jugar un partit important, o quan estava al Barça i havíem de jugar contra el Madrid, la setmana abans ja estava nerviós. Però, ara intento no pensar-hi gaire, centrar-me en el dia a dia, concentrar-me en l’entrenament que em toca. I quan arriba el partit sí que ja connecto i faig tota la rutina del dia de partit.

Però, la tornada al Palau, on va ser capità, no deu ser pas un partit més.

Bé, és clar que és especial perquè és tornar al que va ser casa meva durant cinc anys, on vaig ser capità, on vaig viure grans moment, on vaig aprendre moltíssim i on vaig gaudir també moltíssim. Serà bonic retrobar molts companys que encara hi tinc. Els nervis hi seran, perquè el Palau sempre imposa, però jo estaré focalitzat en el partit i en fer la meva feina. Però sí, serà especial perquè per el Palau sempre ho serà.

Quan va tornar amb el Girona la temporada passada, la reacció del públic va ser bona. Senyal que hi va deixar un bon record.

Sí, era el primer partit que jugava al Girona. Hi vaig arribar amb unes condicions físiques encara en rodatge i fora de forma. Ara ja porto dos mesos aquí amb l’equip. L’escenari serà diferent. Però sí, crec que hi vaig deixar una bona imatge els cinc anys que vaig ser-hi, alguns amb més pes dins l’equip, en d’altres menys, però vaig ajudar l’equip a créixer.

Va arribar a tenir alguna relació amb en Roger Grimau?

Hi vaig coincidir quan ell estava d’entrenador del Barça B i del Júnior. I també quan, després de la lesió d’esquena, vaig tornar a estar en dinàmica d’entrenament. Molts dies entrenava amb ells per poder agafar ritme. Estava a les seves ordres. M’ho vaig passar molt bé i hi tinc una molt bona relació. Li desitjo lo millor i, de moment, li està anant molt bé.

Ho deia perquè, fins a cert punt, tenen trajectòries semblants. No van sortir del tot bé del Barça, la connexió amb Manresa...

Sí. Ell va anar a Bilbao primer, abans d’acabar a Manresa. Al final, són coses que passen. En un club tan gran, aguantar-hi molts anys, és complicat. L’exigència és tan alta, la competició és tan exigent que no et deixa ni respirar, com aquell qui diu. És un club en què sempre has de guanyar, de manera que cada temporada van canviant els jugadors per fer un grup sòlid, i és difícil de mantenir-s’hi. Aquest any han mirat de fer un grup de base nacional amb gent de fora que coneix la lliga i l’Eurolliga.

Una vegada va dir que li agradaria retirar-se a Manresa, perquè era allà on tot havia començat. Ja hi és. Era així com s’ho imaginava?

Bé, la imatge me la imaginava diferent. Perquè, no pensava arribar-hi amb 38 anys arrossegant-me per les pistes, això no...

No en té pas 38!

No, en tinc 31. Estic en una molt bona edat. Però, no em pensava tornar tan aviat. Potser en 33 o 34 i fer dos o tres anys bons. Esclar que tampoc pensava passar tots els problemes físics que he tingut el darrer any i mig. L’escenari ha canviat una mica. Però, estic content perquè s’ha donat la situació. Jo també tenia moltes ganes de tornar. Sóc a prop de casa, en un club que està creixent. No és una sorpresa que el Manresa estigui aquest any intentant ser a la Copa del Rei. Cada any és diferent perquè sabem de la precarietat del pressupost i dels recursos que tenim. Però la feina que s’està fent, amb el Pedro al davant i el Xevi, el Salva i el Marc, fan que tot això sigui possible i em va enganxar. He tornat a casa meva.

Va tenir un creixement molt ràpid i després una davallada també força ràpida a causa de la lesió. Ara que torna a tenir estabilitat, què costa més de gestionar, l’èxit o la caiguda?

La caiguda, sens dubte. El que costa més de gestionar és quan passes del tot al res, que és el em va passar a mi. Venia d’estar amb la selecció espanyola, de ser campió del món. I em quedo fora dels Jocs Olímpics l’any 2021, els problemes d’esquena amb el Barça, a l’estiu no faig net, no entro a la preselecció per a l’Europeu, començo la temporada amb el Girona més tard, em torno a lesionar al gener, he de marxar fora... aquesta pretemporada no la començo amb cap equip, entreno amb l’Andorra, però no hi ha lloc perquè totes les fitxes estan complertes. Saber gestionar tot això, passar d’estar a dalt de tot, jugant amb el Barça l’Eurolliga i amb la selecció, a pràcticament no tenir equip o rebre ofertes molt justes... doncs, és difícil, sí. Sobretot, a nivell mental.

I com s'ho fa?

Treballo amb l’Adrià Carmona, un futbolista que amb 18 anys va anar al Milan. Però, va tenir moltes lesions, va anar saltant d’un equip a l’altre i un dia es va fer coach esportiu. Porta jugadors de Primera Divisió ja consagrats. A través de la gent amb què jo treballo el tema de l’esquena –tinc un preparador físic i un fisio– em van recomanar que parlés amb l’Adrià, i em va anar molt bé. Quan vaig marxar a Grècia, vaig estar amb ell. M’havia agafat por escènica, por de jugar, de fallar, de defraudar, de tornar a caure en la lesió. Crec que una de les claus que m’ha ajudat a recuperar-me i a fer que tots els problemes d’esquena marxessin, ha estat el mental.

Cada vegada sou més els esportistes d’elit que us decidiu a explicar els problemes de salut mental que teniu.

Sí. jo vaig passar un moment complicat, en què no sabia si volia tornar a jugar a bàsquet, si gaudia del que estava fent. Ho vaig passar malament. Era el primer cop que em lesionava, que havia de gestionar una situació així, i no va ser fàcil. me’n surto amb l’ajuda de l’Adrià, de la meva dona, dels amics que van ser al meu costat sempre quan tenia un mal dia per ajudar-me a veure el cantó positiu. Perquè, és veritat que sóc un privilegiat, malgrat tots els problemes que puguem tenir. Faig el que m’agrada.

I no era així abans? De la lesió, vull dir.

Crec que durant molts anys he competit molt, però sense acabar de gaudir-ho. Només pensava en guanyar, en no defraudar, en fer-ho el millor possible. I ara crec que la meva mentalitat és una altra. Evidentment que vull competir i vull guanyar i vull fer-ho molt bé, però també vull gaudir.

Entenc el que diu perquè a vegades fa l’efecte que, en general, no només vosaltres, també els aficionats, els periodistes, els directius no sapiguem gaudir del moment i que estiguem constantment pensant en el partit següent i no en el que s’acaba de jugar.

Sí. I suposo que nosaltres ens deixem influir pel que diu la gent, pel que pensa l‘aficionat, la premsa, l’usuari de Twitter que escriu des de l’anonimat... i això afecta. T’has d’intentar aïllar, que és el que jo he fet. He deixat Twitter, no llegeixo pràcticament res... jo sé qui sóc, sé el que he fet, fins on he arribat, i amb això em quedo. El que vull és ser feliç, gaudir els anys que em quedin jugant a bàsquet, competint, evidentment, ajudant l’equip, però ja està, no em marco cap meta més, cap exigència que potser tenia abans, quan em deia que havia de fer tants punts, agafar tants rebots... tot això ja arriba, el joc t’hi porta. Hem de passar-ho bé, la vida són dos dies. No podem estar cabrejats perquè perdem tres partits seguits. Tothom vol guanyar i a ningú li agrada perdre, que no se m’entengui malament, però la vida té d’altres coses i som uns privilegiats fent el que ens agrada. Cobrem molt bé, molt millor que la majoria de la societat, i aquests no són els problemes reals, els problemes de veritat els té la gent que no pot arribar a final de mes, la gent que es mor de gana, que està en guerra, que té malalties... això sí que són problemes de veritat. Nosaltres ens dediquem a posar la pilota dins d’una cistella.

També ajudeu a moltes persones a oblidar-se d’aquests problemes de veritat i ser feliços durant una estona.

És clar, sí. Però, ens ho hem de mirar d’una altra manera. Venim a donar espectacle, a que la gent s’ho passi bé. I a guanyar, evidentment. Però els problemes a la vida són uns altres. Tant de bo tot el problema fos ficar-la dins d’una cistella! És el que m’ha ensenyat la lesió, a valorar les petites coses de la vida, i a entendre que sóc un privilegiat i a apurar al màxim el temps que em quedi de professional.

Fa poc vaig estar amb en Xesco Espar i deia que els esportistes d’alt nivell sou unes persones que durant una estona al dia sou capaces de fer coses excepcionals, però que la resta d’hores sou persones com tothom, amb els mateixos problemes, desitjos i neguits.

Això és el que succeeix quan no vius aquest món de primera mà, o no hi has estat mai, que costa molt d’entendre-ho. És veritat, nosaltres ens dediquem a fer una cosa molt bé durant un període de temps molt curt, perquè la nostra vida esportiva dura el que dura, però fora del bàsquet jo sóc una persona normal, em considero el Pierre Oriola Garriga, de Tàrrega, que té la seva família, les seves coses fora, i que com tothom té els seus dies bons i els seus dies dolents. Sí, tenim una feina que ens exposa a la premsa i a la crítica o a l’elogi, a que un dia siguem els millors i l’endemà els pitjors, però no deixem de ser persones normals.

Ha dit que no vol ser entrenador, però sí treballar en el periodisme. S’està preparant?

Estic fent un màster de gestió esportiva i en vull fer un de periodisme esportiu, sí. M’agrada molt descobrir talent, descobrir nanos, treballar en el planter d’algun club. Entrenador ja he dit que no perquè cadascú és del seu pare i la seva mare i aguantar 12 o 14 paios cadascú amb els seus problemes és complicat. Admiro en Pedro, per això. Jo no ho faria bé. Però sí que voldria seguir lligat al bàsquet, en algun club o a la federació. I també fent de comentarista i analista tàctic i tècnic de partits en retransmissions.

Abans deia que havia deixat de llegir les xarxes. No és pas l’únic. Què estem fent malament els periodistes esportius?

Bé, jo entenc el periodisme com a una font d’informació. Entenc el bon periodisme quan la crítica és constructiva perquè ajuda a tothom, però quan la crítica va a destruir, aquí és on rau el problema. En aquest país som especialistes a crucificar i en atacar esportistes quan tenen un mal moment, quan passen una mala ratxa... li ha passat al mateix Rafa Nadal, un dels esportistes espanyols més emblemàtics. Aquí, som molt exigents amb nosaltres mateixos, segurament perquè durant tants anys en molts esports ho hem fet tan bé que hem creat unes expectatives molt altes. S’hauria de fer un periodisme constructiu, tant en l’elogi com en la crítica.

Creu que ens falta més coneixement, per no haver viscut l’esport d’alt nivell des de dins?

Però això és com els pares d’avui, que van a veure els seus fills i es pensen que serà el Messi o el Ricky Rubio o el Gasol. Ja els hi posen una expectativa molt alta. I són pares que molts d’ells no han jugat mai a un nivell professional. Passa el mateix en el periodisme, molts d’ells no han viscut directament el fet de ser professionals, d’haver estat dins de la pista. I costa entendre una persona que estigui passant un mal moment de joc, que físicament no estigui en les seves millors condicions. Entenc la feina del periodista, cadascú ha de fer la seva, però insisteixo que ens ajudaria més si l’elogi i la crítica fossin constructives i no pas articles que de vegades destrueixen la feina d’una persona. Tant si creus que està bé com que està malament, sempre s’ha de respectar la feina d’una persona.

Suposo que el dia de l’Unicaja va veure la jugada de Djedovic quan li llança sense motiu la pilota a Geben, quan era a terra. Què en pensa?

Sí, la vaig veure, però no sóc de comentar aquests fets. I el Pedro ja s’hi va referir. És clar que les xarxes socials han ajudat a que es magnifiqui.

Però, no creu que hi ha una certa futbolització del bàsquet?

Jo el trobo molt més sa, encara. Fixa’t que quan s’acaba el partit o quan comença, el primer que fem és donar-nos les mans tots. Això en el futbol passa, però no d’aquesta manera. Crec que hi ha d’haver un respecte. Tot i que sí, ara mateix, fa la sensació que aquestes jugades la gent les qualifica d‘espavilat, i agraden a tothom. Pot ser que tots plegats estiguem perdent el nord. Al final, era una jugada en què, com va dir en Pedro, en Martinas es llança a terra a recuperar una pilota, no ho aconsegueix i l’altre jugador, en comptes de pensar en el seu equip, el que fa és una jugada perquè tothom la comenti.

I a les grades, creu que també succeeix? Fins i tot a l’esport base?

Bé, al final, és un tema d’educació. El que han de fer els nanos és passar-s’ho bé. I esclar que han d’anar a competir i des de ben petits els has d’ensenyar a competir i a ser companys i a treballar en equip. Això és el que et dona l’esport d’equip. A mi, una de les coses que més em va agradar és que els meus pares m’apuntessin a fer un esport d’equip, perquè això a la llarga t’ajuda a conviure amb gent, a ser respectuós amb els teus companys. Si ja de petits el que fem és inculcar-los aquesta filosofia de tu has de ser el millor i has de pensar en tu, que és el que passa molts cops, tu anota i pensa per tu, anem malament. Els pares hi intervenen massa i ara també hi intervenen els agents. Ara, des de ben petits ja tenen agents. I així, si no juga els minuts que ha de jugar, el pare s’enfada i l’agent també s’enfada. I no és això. Són nanos, i el que han de fer és passar-s’ho bé, cometre errors i equivocar-se, acceptar que si en un partit no juguen tant és perquè un company està jugant millor. Mirar-s’ho així ens fa millors, també com a societat. Si al final només pensem en nosaltres i en com de bo que és el meu fill i en lo alt a què pot arribar, llavors passen aquestes coses.

A la seva època a la base, no devia ser així.

Bé, sempre hi ha el típic pare que creu que el seu fill és el millor. Però, jo mai vaig viure cap discussió entre pares, ni cap sarau d’aquests que arriben a les mans, mai.

Per tant, si hi ha hagut aquest canvi, quina raó creu que hi ha el darrere?

És un tema de respecte, de com eduquem els nostres fills en l’esport.

I els diners, el creixement econòmic que hi ha hagut?

Pot ser. No ho sé. Jo crec que és el tarannà de la persona. Els meus pares, des de ben petit m’han ensenyat a ser respectuós amb tothom. Em caiguin bé, o em caiguin malament, em pensi que són millors o que són pitjors. Has de ser cordial i respectuós amb tothom. En un equip sempre tens més afinitat amb uns companys que amb uns altres, és normal, com passa en una escola, però has de respectar tothom.

Ha parlat moltes vegades de «respecte», i he vist que porta la paraula tatuada en un braç, i a l’altre «lleialtat». Per què?

Crec que són dues paraules claus, ja no només en mi, sinó en la societat en general. Crec que si tinguéssim més respecte per l’altre gent, molts dels problemes que tenim com a societat avui en dia, no els tindríem. És evident que hi ha molts temes econòmics, polítics i socials que no podem controlar. Però, el respecte entre persones és clau. He de respectar que tinguis una altra ideologia política, una altra identitat sexual o religiosa, encara que no la comparteixi. El respecte és primordial, també en l’esport. No concebo un esport sense respecte. Si un jugador no té respecte cap als companys, cap a l’afició, cap als àrbitres, cap als treballadors del club... no està fet per ser esportista.

I la lleialtat?

Sí, també, s’ha de ser lleial als teus colors, als teus companys. Com a la vida a la teva família, a la teva parella, als amics. Per a mi, la lleialtat també és un valor fonamental per a la vida.

Els esportistes d’elit sou model per a moltes persones. Creu que us hauríeu de mullar més en les qüestions socials?

Sí, crec sí, som models a seguir per a molta gent. El que passa és que en aquest país tothom sap de tot i ningú sap de res. I quan opines d’un tema i a algú no li sembla bé, ja està fent comentaris en contra. Et poso el cas de la independència i del dret a decidir. Per què jo demà no puc sortir i dir que hi estic en contra, o que hi estic a favor, sense que se’m titlli de feixista o d‘independentista? Aquest és el problema d’aquesta societat, que prediquem en la llibertat d’expressió i volem que gent s’expressi, però quan algú diu el que sent o el que creu, l’ataquem. I això en l’esport passa molt. Quan toques un tema que potser no és el teu, doncs la gent es posa a dir-te que no opinis de política o que ets això o ets allò. I per què tu sí que pots opinar d’esport quan no t’hi dediques? És contradictori. Resulta que jo no puc opinar de política perquè sóc esportista?

Perquè durant totes les hores del dia en què no exerceix d’esportista, què fa?

Doncs, ara tinc dues empreses amb dos socis, una de gestió de patrimoni i de gestió de carrera d’esportistes, perquè crec que moltes vegades no estem preparats pel que bé després. Vull dir a invertir bé els diners que guanyen. I, després, tenim una patrimonial. I a banda, sóc molt inquiet, vaig al teatre, al cinema, llegeixo, vaig a veure futbol, des de fa un any i mig que m’he aficionat al golf, he descobert un taller de pintura que en diuen un WineGogh i que s’ha posat molt de moda. Hi vas, pintes i, mentrestant, et prens una copa de vi. Ho tinc pendent.

Fa un temps va dir que «el millor encara ha d’arribar». Encara s’ho creus? És com un lema de vida?

Sí, crec sí, crec que sempre el millor encara ens ha d’arribar. I, mira, ara ens arriba un fill al juny. O sigui que sí, ens canviarà la vida i ens la canviarà per a millor! Canviaré com a persona, segur. Prendré consciència de coses que durant anys no he tingut en consideració, però és un canvi que volíem amb la meva dona. Sí, és clar, el millor estar per arribar, i tant!

Subscriu-te per seguir llegint