Espanya recupera l’esperit del 2008

A la federació no recorden un ambient tan sa de la selecció des de la revolució feta per Luis Aragonés, que va acabar amb el segon títol europeu del combinat espanyol en el torneig celebrat a Àustria i Suïssa.

Ferran Torres, Yamal Lamine, Fermín López i Pedri

Ferran Torres, Yamal Lamine, Fermín López i Pedri / JORDI GIL

Jordi Gil

El resultat d’Espanya en l’Eurocopa del 2024 és tota una incògnita. Abans de començar el torneig ningú pot atrevir-se a assegurar la meta final, però el seleccionador Luis de la Fuente ja pot anotar-se un punt molt important com és el d’haver regenerat l’ambient a l’equip.

Els més veterans a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i en l’entorn de la selecció estan gratament sorpresos pel bon rotllo que genera aquest grup. Els més experts s’atreveixen a dir que "des del 2008 no vèiem una cosa així". Llavors, Luis Aragonés va revolucionar la Roja i, gràcies al seu canvi, va arribar un camí d’èxits que es va anar esvaint amb el pas del temps.

Ara tocava tornar a clavar un cop sobre la taula. Albert Luque, l’exdirector esportiu, va recomanar al seu dia a Luis Rubiales que canviés de seleccionador. Luis Enrique s’havia estavellat en el Mundial de Qatar i l’ambient estava un xic enrarit. Luque ho va detectar i va considerar que De la Fuente era l’entrenador ideal per fer un gir per la seva experiència a la casa i amb la gent jove.

El descart de Ramos

L’entrenador de La Rioja ha hagut de fer passos valents, com el de no repescar Sergio Ramos o deixar a casa el tan sol·licitat Isco, ara lesionat, per donar un tomb. Va haver de suportar crítiques, però el temps li està donant la raó. L’ambient a la Roja torna a ser alegre i sense tensions.Fa una dècada i mitja, l’absència de Raúl va significar un canvi radical el 2008. Luis Aragonés va reclamar jugadors poc mediàtics com Juanito, Fernando Navarro, De la Red, Güiza o Sergio García per formar part de la convocatòria i donar galons a Xavi, Iniesta, Cesc, Silva i Vila.

El resultat va ser una harmonia impressionant al grup, una sinergia molt positiva amb la premsa i l’entorn i els resultats no van trigar a arribar. Igual que avui es distreuen junts amb la PlayStation, els internacionals espanyols de llavors es divertien amb el joc de cartes de la pocha.

Era una altra època, però es va fomentar la unitat amb joves molt il·lusionats que es van unir a l’experiència ben portada de futbolistes com la d’un consagrat Casillas, Palop o Marcos Senna.

Espanya va guanyar l’Eurocopa, però en els següents campionats continentals ja res va ser el mateix. El 2012, la Roja va aconseguir la proesa de repetir títol en un ambient que estava molt caldejat. Els jugadors del Barça i el Madrid pràcticament no es dirigien la paraula per la guerra que va obrir el portuguès José Mourinho. Els uns culpaven els altres i hi va haver moments crítics.

El distanciament es va plasmar fins i tot sobre el terreny de joc, com s’apreciava quan Álvaro Arbeloa, un símbol de Mourinho, pràcticament no rebia cap pilota al lateral dret. Els futbolistes del FC Barcelona lideraven el joc a la seva manera.

Vicente del Bosque va fer malabars per reconduir tan bé com va poder la situació i arribar a la final, on Espanya va superar Itàlia. Un èxit d’un mèrit extrem per al tècnic de Salamanca.

Quatre anys més tard, a l’Eurocopa del 2016, l’ambient es va tornar a enrarir, tot i que en aquesta ocasió per causes diferents. Tot just arribar a l’Illa de Ré (França) va esclatar el cas de David de Gea, el porter que rellevava Casillas, per una suposada implicació en un cas sexual. Fins i tot, l’actual president del Govern, Pedro Sánchez, va censurar el porter, si bé el temps va donar la raó a De Gea, que no va ser considerat culpable de res.

Per la seva banda, Casillas, que anava de suplent, no va portar bé el seu rol. El seu comportament va disgustar tant a Del Bosque que, al terme de l’Eurocopa, el va censurar públicament, una cosa inaudita per al tècnic campió del món.

Final de l’era Del Bosque

Per si tot plegat no fos prou, Espanya va perdre davant Croàcia amb un gol de Perisic en l’últim partit del grup, cosa que la va portar a la part dura del quadre. Amb l’equip molt tocat anímicament, Itàlia va guanyar amb facilitat Espanya a l’Stade de France i Del Bosque va tancar la seva etapa com a seleccionador.

Ja amb Luis Enrique, a l’Eurocopa del 2021, va ser impossible generar grans sinergies, ni positives ni negatives, per disputar-se la competició amb la covid encara cuejant. Un positiu de Sergio Busquets i un altre conat de Diego Llorente va fer que el grup s’aïllés, la convivència es limités i l’anomalia va ser total. Malgrat això, Espanya va arribar a les semifinals caient de forma injusta davant Itàlia en els penals a Wembley.

Passats 16 anys, la selecció torna a trobar-se en un ambient propi d’un equip de futbol feliç. De la Fuente ho ha aconseguit i ara els resultats determinaran si és suficient amb aquest factor emocional per arribar lluny.