La Vuelta, l'oportunitat perduda de Pogacar

Disputades les primeres 9 etapes, no es pot dir que hi hagi un dominador clar al tiromf final de la Vuelta. L’australià Ben O’Connor (Decathlon) lidera la general amb 3’53’’ sobre l’eslovè Primoz Roglic (Red Bull) i amb 4’32’’ sobre l’equatorià Richard Carapaz (EF). Té prou qualitat i ha demostrat capacitat per afrontar voltes de tres setmanes. Va fer quart al Giro d’aquest any i també quart al Tour de l’any 2021. Per tant, és capaç de defensar l’avantatge aconseguit en l’escapada de dijous i ell hi està determinat i confiat. «No serà gens fàcil prendre’m aquest mallot», va dir diumenge.

I, això no obstant, queda massa duresa encara per córrer i queda la contrarellotge final i, sobretot, té massa rivals de massa equips i massa a prop per controlar. A més de Roglic i Carapaz, hi ha Enric Mas (Movistar) quart a 4’35’’, Mikel Landa (T-Rex Soudal) cinquè a 5’17’’ i Adam Yates (UAE) setè 5’30’’. El sisè és Florian Lipowitz, el millor jove, del mateix equip de Roglic, a 5’29’’.

És en aquest panorama tan obert quan torna la qüestió que ha planat durant gairebé tota la temporada, de si l’eslovè Tadej Pogacar, després d’haver guanyat amb una suficiència inaudita el Giro i el Tour, no hauria d’haver-se inscrit també a la Vuelta per convertir-se en el primer ciclista a conquerir les tres grans voltes en una mateixa temporada.

No hi és, però podem deduir què hauria succeït. No hauria guanyat la primera contrarellotge, probablement, perquè era massa curta i massa plana i hi havia especialistes com Brandon McNulty, Wout van Aert o Joshua Tarling, però segur que l’hauria competit. És clar que l’UAE l’hauria protegit tothora i no hauria deixat que Ben O’Connor els agafés 6’30’’, l’haurien agafat abans o bé li haurien permès una renda eixugable amb un cop de pedal en una rampa de pendent impossible. I en les 9 etapes que s’han disputat hi ha hagut prou arribades en alt i prou duresa per imaginar-se Pogacar anar-se’n de roda de tothom i haver acumulat tants minuts i tants segons d’avantatge per acabar la primera setmana de cursa amb el títol de la Vuelta gairebé enllestit. Exactament, amb la mateixa superioritat amb què es va endur el Giro i el Tour.

Ser el millor de la història

Pogacar va afirmar en una entrevista amb L’Équipe al mes de maig que «he arribat a un punt en què aspiro a ser el millor. Vull ser el millor de la història». Si la mesura són els palmaresos, hauria de superar el belga Eddy Merckx, que és qui ha aconseguit més èxits al llarg de la història, tant en carretera com en pista. No li serà senzill atrapar-lo. Pogacar acumula 85 victòries, per les 525 que se li comptabilitzen a Merckx. L’eslovè farà 26 anys el setembre. Encara que li queden força anys de carrera, no sembla que n’hagi de tenir prou. I també hi ha força rivals que han demostrat que li poden entrebancar el propòsit: el danès Jonas Vingegaard a les voltes, d’una setmana o de tres, el belga Remco Evenepoel i el neerlandès Mathieu van der Poel en les curses d’un dia, per exemple. O el mateix Evenepoel que està decidit a completar-se i aspirar a guanyar voltes de tres setmanes, també, i els joves que ben segur emergiran en les pròximes temporades com va emergir Pogacar, precisament, en una Vuelta, la del 2019.

Una altra mesura podria ser la sensació de domini, però és forçosament subjectiva i el pas del temps la deforma. Cada any que passa, queden menys aficionats que recorden l’avidesa i ferotgia amb què el Caníbal afrontava cadascuna de les curses i les etapes.

Més comparable fora provar de superar algun dels rècords de Merckx, ja que els té pràcticament tots. Onze grans voltes, dinou monuments, tots cinc i cadascun almenys dues vegades, tres campionats del món, totes les curses importants d’un dia, llevat la París-Tours, el rècord de l’hora el 1972… i sempre amb l’afegitó de ser el que més n’ha guanyat de totes i cadascuna. Amb tres Tours ja al sarró, li’n falten dos per igualar Merckx, i a Jacques Anquetil, Bernard Hinault i Miguel Indurain, i tres per superar-los i ser qui més en té. Sembla prou factible si no s’entreté.

Tadej Pogacar va desistir de córrer també la Vuelta pel desgast físic i mental que li comportaria fer les tres voltes de tres setmanes en una mateixa temporada amb el propòsit de guanyar-les. Que no ho hagi aconseguit mai ningú, ni Eddy Merckx, fa que se’l comprengui. Ha optat per disputar el Campionat del Món en ruta, que encara no ha guanyat, i aspira a igualar Merckx, i Stephen Roche, en vèncer en una mateixa temporada al Giro, al Tour i al Mundial, l’anomenada Triple Corona ciclista.

L’iguali o el superi en alguna de les seves gestes, el que és ben segur és que Pogacar ho farà amb un floc de cabells surant-li per damunt del casc i amb la mirada i el somriure de ciclista entremaliat per a qui guanyar és una alegria i no pas l’acompliment d’una missió.