Per què ha de servir el planter del Bàsquet Manresa?

El vídeo de la xerrada que l’entrenador de l’infantil del Bàsquet Manresa, Josep Santasusana, va fer als seus jugadors després de quedar eliminats de la fase prèvia de la Minicopa s’ha fet viral aquesta setmana. L’ACB se’n va fer ressò i el va escampar a través de les seves xarxes.

Els seus nois havien perdut d’un punt (85-84) contra el Cajasiete Canàries, amb un tir lliure a 2,8 segons del final. Santasusana els va dir que «no sempre es guanya» i que el més «important és que ens hi hem deixat la pell i ens ho hem treballat». I, encabat, els va demanar d’anar a aplaudir «els pares, que ens han vingut a animar».

La seva actitud amb els nois i el seu discurs ha estat elogiadísssim i se’n comprèn perfectament per què. És el que agrada d’escoltar. Però, en les lloances hi ha un punt d’ingenuïtat bonista i un simplisme que resulta encantador.

Esclar, la qüestió fonamental és per què han de servir els planters dels clubs que, com el Manresa, aspiren a integrar l’elit del bàsquet? De la resposta, se’n deduirà la formació que caldrà donar als jugadors dels equips de la base.

La Minicopa està pensada perquè s’hi enfrontin els millors planters de l’ACB, que la ven com la competició «en què neixen les estrelles». L’última estadística assegura que 124 nanos que hi han passat, han aconseguit debutar a la Lliga espanyola.

 Cada any, Barça i Madrid en disputen la final. A l’última edició, la van guanyar els blaugrana. El nivell dels seus jugadors és molt superior. Ara bé, el més probable és que ben pocs o cap, arribin a consolidar-se a la primera plantilla dels clubs. Com a molt, s’espavilaran en altres equips. I si n’hi ha algun de realment diferencial, se n’anirà a l’NBA. A la resta d’equips succeeix, si fa no fa, el mateix. El Manresa no és distint. Són comptadíssims els jugadors del planter manresà que arriben al primer equip. Actualment, hi ha Guillem Jou i Musa Sagnia. L’excepció seria el Joventut de Badalona.

Durant la Minicopa del febrer a Màlaga, es podia observar el comportament dels equips en el seu conjunt i se’n podien extreure conclusions reveladores. El Barça i el Madrid hi anaven a guanyar. Els seus entrenadors tractaven els seus jugadors com si fossin professionals. Executaven una feina i triaven els millors per a cada moment del partit. I els exigien la feina que tenien encomanada.

El Manresa dirigit per Josep Santasusana també hi era. Va fer un paper excel·lent, tant col·lectivament com individual. Van quedar en setena posició i Nil Serrat va rebre el premi a la millor actitud; no havia pogut jugar fins a l’últim partit, per culpa d’una malaltia. Sense renunciar a competir, Santasusana deia en una entrevista amb Regió7, que el més important era l’experiència que s’enduien, haver estat junts i haver-ho passat bé. També hi reconeixia la dificultat que tindrien els seus jugadors per arribar al primer equip.

En un altre extrem, hi havia l’entrenador del Joventut Dídac Arredondo. El contrast del seu comportament amb el de Josep Santasusana quan es van enfrontar a la segona jornada era fascinant. Era com si en l’exigència i en la pressió que exercia en els seus jugadors hi anés la supervivència del club, gairebé. Com si no estigués dirigint infantils, sinó els jugadors que hauran de mantenir la Penya a l’elit del bàsquet a Espanya d’aquí a poques temporades.

I en el contrast, la resposta.