«Aquesta temporada ha estat perfecta»

Salva Barnola és tota una institució per al Club Gel Puigcerdà. Hi va jugar 28 temporades i ara ha estat l'entrenador que ha portat l'equip masculí a un doblet lliga-Copa que no es veia des del 2008. A sobre, ha ajudat al conjunt femení sènior a revalidar el títol del KO en un moment dolç per a l'entitat groga-i-negra.

Com ha participat en l’èxit dels dos equips sèniors?

Durant anys he fet de tot al club, però ara estic centrat en el masculí. És cert que hem assumit també el femení en el tram final, quan es va decidir prescindir del rus Ramil Iuldàixev, i ens ho hem combinat amb l’Albert Casas a la banqueta per intentar organitzar-ho una mica tot.

Si li sembla, comencem pels nois, que han fet doblet. És el seu millor moment des que els entrena?

Ha estat una temporada perfecta. Vam perdre la lliga Ibèrica [fase regular], que és la competició que es van inventar per incloure el Porto i el Milenio de Logronyo, plens d’estrangers, però el títol gros, el de la lliga, i la Copa s’han aconseguit, a part de la Copa femenina, i encara queda el sub-15, que disputarà la final en uns dies. És el millor any històric del club. Vam guanyar la lliga el 2020, però era en l’època covid i va estar tot passat per aigua.

Com s’ha gestat l’èxit masculí?

L’equip es va forjar amb una atmosfera brutal. Hem tingut l’ajut dels nois de Barcelona que s’han acoblat molt bé i vam superar el tema del finlandès que va tenir una malaltia a la sang i va estar apartat de les pistes tres mesos. Vam tenir sort que va anar tot bé. A més, els nois tenien gana i hem arribat molt bé mentalment per al tram final de la lliga, en què vam superar la semifinal duríssima del Majadahonda.

Anem a pams. Els «nois de Barcelona» són els que no poden jugar al Barça perquè no disposen de pista de gel?

Sí, però no només això. Ja de natural tenim sis jugadors que estudien a Barcelona. El club els munta una furgoneta i s’afegeixen als cinc del Barça i ens hem fet un favor mutu. Ells poden jugar aquí, ens han ajudat a créixer i a ser millors i nosaltres els hem permès seguir tocant gel per quan disposin de les instal·lacions. Han estat cinc, però al final s’han quedat en quatre perquè Òscar Rubio es va trencar la clavícula a l’inici de la temporada i no va tornar fins a la final.

Algun d’aquests es podria quedar, ni que tornés a jugar el Barça?

És una porta mig oberta. Allà és casa seva i tenen il·lusió, però si encara no ho tenen tot a punt estem treballant perquè continuïn. Però disposem de pla B, com la tornada d’Eric Martínez des de França i d’altres reforços. Potser algun dels que té casa a la Cerdanya sorprèn i es queda.

Sobre el finlandès, Casper Santanen. Què tenia?

Va tenir una malaltia a la sang que provocava que no pogués rebre cops. Va estar gairebé un mes ingressat a Sant Pau i van dir que s’estaria vuit o nou mesos de baixa. No es podia cansar, ni fer esport. Però li van fer un tractament molt positiu i després de Nadal es va incorporar. El fet que som una família queda clar pensant que algun altre club potser l’hauria de donar de baixa, però el vam cuidar, el vam mantenir al seu pis, es va integrar al poble i al final ha sortit bé.

Aquesta història ha reforçat més l’equip?

Sí, perquè el fàcil era oblidar-se del sou, no pagar seguretat social, etc, però el club va optar per habilitar una altra zona perquè hi habités Jaime de Bonilla, que va ser qui el va substituir. Ens hem sobreposat a una situació així.

I el tercer punt, la semifinal amb el Majadahonda.

Vam quedar segons per un punt a la fase regular i això ens va deparar un rival més dur en les semifinals. T’exigeixen molt físicament, però sabia que si arribàvem a la final estaríem molt més preparats que el Jaca. I així ha estat.

És la que la final de la lliga i la Copa han estat un vist i no vist.

Amb la boca petita pensàvem, en la final de la lliga amb el factor pista en contra, en guanyar un partit a fora. Per sorpresa nostra, un Puigcerdà molt ben organitzat va guanyar dos partits i això ens va deixar amb dos punts de partit a casa. No se’ns podia escapar i ho vam fer amb una pista plena de 1.500 persones.

I a la Copa, vau arrasar a fora.

Sí, vam demanar l’organització, perquè sis dels vuit últims anys s’havien fet a Jaca. Però ells tenien un conveni amb la federació que ha expirat ara. Històricament és difícil fer el doblet perquè el que guanya la lliga abaixa el nivell. Però vam tenir una semifinal assequible amb l’Huarte i a la final ja no hi va haver color, amb un inici amb 22 xuts per 2 d’ells. No féiem el doblet des del 2008, quan jo encara jugava.

Com s’encara, per tant, la presència a la competició europea?

Jugarem la Continental Cup, que per als futbolers seria com la Lliga Europa. No podem accedir a la Champions. Hi ha dues seus amb quatre equips a cadascuna. Els dos primers passen ronda i accedeixen a una segona amb rivals més potents. La primera fase serà a final de setembre, molt aviat, i potser demanem acollir-ho. Estaria molt bé veure partits amb rivals de Lituània, Sèrbia o Hongria, per exemple.

Les competicions nacionals seguiran igual?

Sí, continuarà el Porto, que potser ja acaba la seva pista. Fins ara feien gires i miniestades i actuaven sempre de visitants. Està ple de letons perquè el propietari és un magnat d’allà que té una empresa de gas. Té una subvenció de la federació portuguesa i del govern de Letònia. Seguirà el Milenio de Logronyo, on hi ha molts canadencs i estatunidencs fent erasmus i potser s’hi incorpora un equip suec, els Nordic Vikings, que ja havien jugat, amb seu a Madrid. Aniria molt bé augmentar la lliga a deu equips i anar apujant el nivell.

Viatjar a Porto farà tenir més despeses?

Sí, i més nosaltres, ja que Puigcerdà és la seu més llunyana a tot arreu. El viatge més curt són quatre hores fins a Jaca. No som com els aragonesos, que ho tenen tot més a prop. Si hem d’anar a Porto, agafar avió, facturar i quedar-nos-hi una nit, estem parlant de 6.000 euros per un viatge. Espero que la federació ens ajudin veient la situació geogràfica de cada equip.

Com ha anat amb l’equip femení?

També és complicat de portar perquè hi ha sis o set jugadores d’hoquei en línia i dues o tres que estudien a Barcelona. S’entrenen només un cop a la setmana, els divendres, i comparteixen pista amb el júnior. No tens temps de preparar res i has de quadrar el calendari per mirar de disposar de totes. En les semifinals contra el Txuri, per exemple, vam poder tenir tota la plantilla en els dos partits a casa, però les de línia ja no van poder viatjar jugant un dissabte.

A més, canvi d’entrenador.

El febrer es va decidir prescindir de Ramil, perquè les jugadores n’estaven una mica tipes. Vam entrar l’Albert, Àlex Jociles i jo. Vam preparar la semifinal de la lliga, on ja estava tot molt complicat perquè havíem perdut el primer partit a casa, i la ronda prèvia d’accés a la Copa, que a més es feia a Puigcerdà. En disposar de totes les jugadores per a la final four es va poder concentrar tot l’equip i es va notar. La semifinal va ser una final anticipada contra el Majadahonda, en què l’equip es va mostrar molt seriós, i el fet que el Jaca guanyés el favorit, el Txuri, va suposar una final més fàcil.

El fet cert és que l’equip femení acumula dues Copes seguides. Com es pot fer perquè no tingui tants problemes?

És complicat perquè depens de les noies de línia, i encara sort que venen perquè algunes com Judit Pareja, Mercè Vilaró, Mireia Fernández o Alejandra Vallejo que tenen molt nivell. D’altres com la Mirta Giménez ens aporten molt nivell. Tenim la sort que ens pugen moltes noies de la base, però són molt joves. Tenen dotze o tretze anys, però no cal córrer amb elles i s’han de fer les passes ben fetes. També hem tingut una estrangera, Megan Norris, i si en tinguéssim dues el nivell seria més gran.

En tot cas, a nivell global, com influeixen els títols en el creixement del club?

Dones un nom al poble. Si podem passejar el nom de Puigcerdà a nivell europeu, no hi ha cap institució més que ho pugui fer. Hi ha molta gent treballant-hi. La junta directiva de Salvador Rigola fa malabars per arribar a final de mes. El material és car, uns 25.000 euros al final de l’any, i el pressupost l’anem cobrint amb institucions i petits espònsors.

Per tant, l’hoquei gel no és només un esport d’hivern?

Ni molt menys [riu], nosaltres no parem en tot l’any.