Ensurt i remuntada a Valladolid (1-2)

Una hora d’angoixa, d’inquietud i de renecs va viure el vell culer, el temorós, revivint amb el record les relliscades del Barça antic, aquell que cometia disbarats com perdre al camp del cuer. Però el culer jove del segle XXI, que ha crescut amb més glòries que penes, no va perdre mai la fe quan Iván Sánchez va marcar al minut 6. Segurament es va esvalotar igualment veient el partit, però per l’entusiasme que transmet el grup de Flick i la seva capacitat de capgirar marcadors adversos.

Hi va haver ensurt i remuntada a Valladolid: el Barça va tornar a situar els set punts de diferència respecte al Madrid, que avui rep el Celta, i diversos titulars es van estalviar minuts per estar més frescos dimarts i lluitar per la final de la Champions. El resultat final va ser magnífic.

La cita europea és definitiva. No ho era la de Valladolid, on l’avantatge de punts a la Lliga serveix de coixí per als entrebancs. D’aquí que Flick removés l’alineació d’una manera exagerada. Va fer el mateix l’Inter davant el Hellas Verona. Inzaghi va ser més bèstia que l’alemany: va asseure deu titulars del dimecres passat.

Però el culer, tots els culers, van començar a remugar que a Flick se li havia anat la mà amb nou canvis. Només va mantenir Pedri, que amb la baixa de Koundé passa a ser el jugador amb més minuts i el més cansat, i Gerard Martín, l’únic lateral esquerre sa.

La il·lusió havia de ser el combustible que impulsés el Barça, però la desharmonia de l’equip va impedir que el motor rodés amb les revolucions necessàries que solen moure el líder. Era una de les possibles conseqüències de reunir un onze tan estrany, amb la primera titularitat d’Andreas Christensen de la temporada –només va jugar els últims 26 minuts de la jornada inaugural a Mestalla el 17 d’agost–, la segona de Pau Víctor –des de la derrota a Pamplona el 28 de setembre– i la tercera d’Ansu Fati.

Mirada cap a la banqueta

Un engendre insòlit, inconex, d’un grup que mai s’havia reunit com a equip. Flick va haver de mirar enrere, cap a la banqueta, per tornar a posar els titulars al camp quan al descans persistia l’inquietant 0-1. Va escollir Frenkie de Jong i Raphinha. Ja havia entrat Lamine Yamal i el Barça va capgirar el marcador en un quart d’hora. Hauria estat molt difícil que el Valladolid tornés a gaudir d’un cop de fortuna com el rebot que li va donar avantatge i que va provocar un salt descoordinat i descompassat de Ter Stegen, que tornava a l’equip des de la seva lesió al setembre.

Els 60 punts de distància (20 victòries, exactament) no van ser una diferència perceptible, o no més evident que entre el Barça i alguns dels seus rivals. El gol encaixat va multiplicar les dificultats, com sempre. El Valladolid va fer el mateix que tots: defensar-se, buscar faltes i perdre temps.

La davantera més golejadora d’Europa era a Pucela, però resguardada a la banqueta, tapats amb una manta els tres que jugaran a Itàlia, encara que se’ls necessitava des del minut 6. La lesió de Dani Rodríguez, el setè debutant de Flick, va precipitar l’entrada al camp de Lamine Yamal, que va crear neguit a les files castellanes més pel nom i pels seus antecedents immediats que per la perillositat de les seves accions.