Un Espanyol de Primera es salva amb una segona part de glòria

Onze mesos després d’explotar d’alegria per l’ascens a Primera, l’afició perica ha tornat a viure una tarda de glòria a Cornellà. No hi ha faltat el clàssic patiment que acompanya sempre l’Espanyol, però l’equip ha aconseguit l’objectiu. L’equip de Manolo González ha estat una hora a Segona, però ha anat clarament de menys a més davant el Las Palmas (2-0). Un penal d’Essugo sobre Véliz ha propiciat el primer de Puado i Pere Milla ha segellat el triomf que ha evitat el tercer descens en cinc anys.

La pena màxima transformada pel capità ha suposat una enorme alliberació en una tarda plena de nervis que tenia molt mala pinta. Ha estat un penal justet, però també una mena de justícia divina per a un equip que fa dos anys els àrbitres van afusellar fins a enviar-lo a Segona.

Sempre al límit

L’Espanyol s’ha salvat en una cita histèrica amb una entrada una mica decebedora a Cornellà. S’esperava un ple absolut i hi han acudit 32.511 espectadors, una xifra per sota de la registrada davant el Barça (34.283) i el Madrid (33.669). Més de 6.000 abonats s’han quedat a casa. S’han perdut la festa d’una grada que també ha carregat contra la propietat en plena celebració. El “Chino vete ya” ha tornat a retronar en un estadi que ha viscut una apoteòsica invasió quan Muñiz Ruiz ha xiulat el final.

L’afició perica afrontava una altra cita al límit com les viscudes el 2004 i 2006, quan l’equip va sobreviure a Montjuïc davant el Múrcia i la Reial Societat. Tampoc van ser fàcils aquells duels, decidits amb gols de Tamudo i Lopo a l’última mitja hora en el primer cas, i amb l’inoblidable gol de Coro al minut 91 en el segon. El davanter de Banyoles ha cedit avui la capa d’heroi a Puado, que podria haver jugat avui el seu últim partit amb la samarreta blanc-i-blava.

Joan García, ferm

Novament, el bloc català depenia de si mateix. Només valia la victòria si el Leganés, com era totalment previsible, doblegava el Valladolid, que gairebé no ha oposat resistència. Als voltants de l’estadi es percebia aquell ambient clàssic de les grans ocasions. La gran pancarta desplegada a la grada per l’afició aportava la recepta de l’èxit: orgull, passió, sacrifici. Tres conceptes que defineixen a la perfecció el sentiment perico.

Faltaven els gols. Però el conjunt de Manolo ha decebut en una primera part desastrosa. Lluny de sortir amb tot o al 200%, com s’havia proclamat durant tota la setmana, l’equip local ha ofert una posada en escena sense idees. Encallat, nerviós i sense ritme, un cop de cap alt de Roberto (m. 9) ha estat l’únic destacable dels locals en atac.

Ni un sol xut a porta de l’Espanyol abans del descans, mentre el Las Palmas ha estat molt més a prop del gol. Joan García ha tingut més feina de l’esperada en accions de Loiodice, Fuster i Herzog. Superat el minut Jarque, ha marcat el Leganés a 600 quilòmetres i s’ha fet el silenci a Cornellà. La tarda s’ha anat complicant amb els gols del conjunt madrileny i la inoperància dels pericos, que han estat a punt d’encendre la tragèdia amb un refús de Calero que no s’ha convertit en autogol de miracle.

Penal polèmic

Vista la imatge i el rendiment de l’equip, el millor per a l’Espanyol ha estat arribar al descans amb el 0-0. Era gairebé impossible fer-ho pitjor. La segona meitat s’ha obert amb l’entrada de Milla per Lozano i una mica més de brio dels pericos, però la catàstrofe ha tornat a planar en una ocasió clara de Mata que ha salvat magistralment Joan García. Quin monument mereix el porter de Sallent!

Evitat el mal major, ha arribat el moment de glòria. Puado ha marcat el penal més important de la seva vida en una decisió arbitral controvertida. El capità també ha assistit Pere Milla per certificar una victòria que manté l’Espanyol a Primera. La invasió final i les llàgrimes de Manolo han tancat una temporada amb final feliç.