La batalla de Santiago: Un ball de bastons de nivell mundial

Ara es parla molt de com poden influir els mitjans de comunicació en un esdeveniment esportiu, bàsicament el futbol. Tenim, per exemple, com es condiciona la tasca arbitral des de televisions properes a un club i, històricament, com es pot ofendre una afició o un jugador i que això provoqui que el partit sigui més o menys dur. Avui fa 63 anys de la definició exacta de batalla campal damunt d’un terreny de joc. A més, el fet que passés en una Copa del Món, ni que llavors la seva difusió no fos tan planetària com ara, la va fer encara més famosa. Va ser el Xile-Itàlia de la primera fase del campionat del 1962, que se celebrava al país andí. Tothom la coneix com «La batalla de Santiago».

I tot va arrencar per un article periodístic. Va ser publicat a «Il resto del Carlino», un rotatiu bolonyès que encara existeix. Als articulistes Antonio Ghirelli i Corrado Pizzinelli no se’ls va acudir res més que escriure unes línies amb un titular ja prou definidor del seu tarannà: «Santiago, el confí del món: la infinita tristesa de la capital xilena». En ell afirmaven que la ciutat «és el símbol trist d’un dels països subdesenvolupats del món i afligit per tots els mals possibles:desnutrició, prostitució, analfabetisme, alcoholisme i misèria». Afegien que «Xile és terrible i Santiago, la seva pitjor expressió, tan dolenta que perd les característiques de ciutat anònima».

Evidentment, aquesta prosa no va fer gaire gràcia als xilens i els dos periodistes, enviats especials, van haver de fugir per cames del país. Però no n’hi va haver prou.

El duel entre xilens i italians, decisiu per anar als quarts de final, va començar a les tres de la tarda davant de 70.000 persones. Els transalpins, veient que si no mostraven la seva cara més amable dormirien calents, van repartir clavells blancs al públic com a senyal de pau. Però els aficionats volien guerra, i en van tenir. De fet, l’italià d’origen argentí Omar Sívori ja es va esborrar del partit intuint que la seva condició física perillava.

Als deu minuts, l’italià Ferrini (a la foto) va fer una duríssima entrada al xilè Landa i va ser expulsat. No va voler sortir del camp i va saltar la policia a evacuar-lo. El joc va ser tot, menys fluid. Cada jugada era un guerra i cada falta, una discussió. L’acció més famosa va arribar al minut 38, quan l’italià Mario David va fer falta al xilè Leonel Sánchez i, amb aquest a terra, li va anar donant puntades de peu a la pilota i tot el que trobés. El sud-americà, fill de boxador, es va aixecar i va etzibar un cop de puny al rival. Pel que sigui, potser perquè jugava a casa, l’àrbitre no el va expulsar. A més, els xilens no van parar de provocar els argentins nacionalitzats italians per la rivalitat entre els dos països veïns. A la segona part, David es va revenjar de Sánchez amb una puntada voladora al cap que sí que li va valer l’expulsió.

Amb dos homes menys, els italians no van poder evitar els gols de Ramírez i de Toro que els van fer fora del torneig. Un comentarista de la BBCva dir del partit que era «la més estúpida, horrible, repugnant i vergonyosa exhibició de futbol de la història». I tot per un article.