Marc Bernades, una au fènix a prova de turbulències

Quan Marc Bernades va entrar a la meta de Bagà dissabte a la tarda, a només 3 minuts i 59 segons del gran Jonathan Albon, se li acabava el bitllet "del parc d'atraccions". Així és com defineix ell l'experiència de córrer 100 quilòmetres per la muntanya i acabar la Ultra Pirineu en 10 hores, 44 minuts i 1 segon. I això que també reconeix que "vaig acabar amb cert cruiximent, ja no recupero tan bé com abans". Com si fer realitat aquesta animalada fos igual que anar a donar un volt pel passeig Verdaguer de la seva ciutat.

Bernades és un rara avis i una au fènix, dues comparacions ornitològiques en una. En el primer cas, perquè corre sense equip i sense patrocinadors i sovint després d'haver passat unes quantes hores treballant en un postdoctorat a Tolosa de Llenguadoc. I en el segon, perquè ha obtingut un dels millors resultats de la seva carrera després de dos accidents gravíssims en els darrers tretze mesos, una caiguda que el va deixar dos minuts inconscient al Mundial de Sòria i una fractura de sacre en una cursa a Tenerife. No només no se n'ha ressentit, sinó que, als 36 anys, està aconseguint els seus millors resultats.

Una de les millors

Bernades no sap si el segon lloc a la Ultra Pirineu "és el millor resultat de la meva carrera. A nivell de curses llargues, l'equipararia amb el Campionat d'Espanya del 2023, quan vaig guanyar en un frec a frec amb Miguel Heras. Però aquesta és una cursa més internacional i mediàtica, tot i que està al límit de la meva capacitat". I és que l'anoienc és un esportista versàtil el qual, pel que fa a les curses, aborda una gran quantitat de distàncies. "Els 100 quilòmetres ja se'm fan llargs. Si no fos perquè aquesta és la de casa, no sé si l'afrontaria".

Tornant al símil del parc d'atraccions, la defineix així perquè "va venir la família, que em va fer l'assistència en els punts permesos, que només són quatre, però també molts amics a animar-me. Cada cop que arribava a un lloc, trobava una sorpresa. Era com anar jugant i sempre hi passaven coses boniques".

El seu pla "va ser conservador, ja que no em sento tan fort com d'altres anys. Però sabia que ho podia fer bé". Bernades havia estat cinquè els dos darrers anys, però sempre amb problemes. I aquest cop accedia a la prova després d'uns mesos traumàtics.

Dues caigudes

I és que el 2024, en els Mundials de Sòria, va caure quan anava en posició de podi. Va rebre un cop al cap i va perdre dos minuts el coneixement. "Em va costar acceptar aquell fet, perquè sabia que em trobava molt bé després de curses que havia fet a França. Els músculs van trigar a recuperar-se, ja quan perds els sentits l'oxigen busca prioritats dins del cos". Tot i això, va córrer setmanes després la Ultra Pirineu de l'any passat, en què va ser cinquè i va baixar de les onze hores en el circuit anterior, més curt.

De manera impressionant, va fer una gran final de la Copa del Món i hi va ser vuitè. Però en una cursa posterior a Tenerife va caure i es va trencar el sacre. "Això em va deixar fora de joc dos mesos, però vaig assolir plaça per als europeus". I aquí va xocar amb la seva feina.

Dues feines d'elit

I és que Bernades sovint ha de prioritzar la feina sobre els entrenaments. És doctor en enginyeria aeroespacial i va arribar a treballar a la Fórmula1 a Anglaterra. Ara viu a Font Romeu i es trasllada a Tolosa a fer un postdoctorat, però "abans de l'europeu tenia un congrés a Madrid i era una oportunitat en la meva carrera". Anys enrere ja havia anat a Stanford, als Estats Units, a defensar la seva tesi en un dels millors centres de turbulències del món.

A la capital espanyola «em vaig engreixar cinc quilos i no vaig menjar, ni descansar com calia». I és que una de les seves dificultats és que «em costa trobar-me intregrat en els meus dos mons. En les curses, el perfil dels corredors professionals no és com el meu. Moltes vegades, que no totes, és gent que corre perquè és una bona manera de guanyar-se la vida, però no es fixa ni per on passa. Només va a seguir cintes. Hi ha diferents perfils, però costa trobar algú que s’estima la muntanya i ho fa per afició com jo».

I en els congressos «o als Estats Units està ple dels setciències del món que no poden córrer ni un quilòmetre perquè estan tot el dia rebentant ordinadors. Quan hi soc, descanso poc com ells i menjo la mateixa merda. Quan els explico que potser marxaré abans per anar a disputar una cursa, no els entra al cap».

També lamenta que, tot i els resultats, no pugui disposar de patrocinadors que no pretenguin exigir-li massa. «Per quatre vambes i quatre peces de roba a canvi de córrer les curses que ells volen, ja m'ho puc comprar jo». Per això, amb el seu amic Fernando, de Terol, s'ha inventat el nom «Turbulence Flow», que porta a l'esquena. Renunciar a ser professional suposa perdre diners, però, té la part positiva que li rebaixa la pressió. «Potser si la tingués, no ho faria tan bé perquè a mi m'omple poder-ho combinar tot».