Javier Sotomayor: Un saltador d'alçada

Avui fa 58 anys un esportista del qual era tan important quin era com d’on venia. És qui ostenta el tercer rècord més antic de la taula de plusmarques de proves olímpiques i, ara com ara, no fa cara que el superin aviat, malgrat que ell diu que no li fa res que ho facin.

Javier Sotomayor és el millor saltador d’alçada de la història. A més, va ser coetani de grans especialistes com el suec Patrick Sjöberg, l’alemany Carlo Thränhardt, l’aleshores soviètic Igor Paklin o el xinès Zhu Jianhua, fet que dificultava les seves victòries. Però el que el convertia diferent era el seu origen cubà. Total seguidor de la revolució de Fidel Castro, sempre se n’ha mostrat un gran defensor.

I això que diuen que de petit no li agradava l’especialitat que el faria famós i preferia les curses de velocitat. Però les seves qualitats naturals eren insuperables i amb catorze anys ja superava els dos metres d’alçada. Els resultats li van servir per aconseguir una beca a l’Escola Superior de Perfeccionament Esportiu de L’Havana. Ell no procedia de gaire lluny. Havia nascut a Limonar, a la regió de Matanzas, veïna de la capital.

El seu nom es va començar a escoltar el 1986. Va ser campió del món a Atenes i en una reunió al seu país, a Santiago, va batre el rècord del món amb uns increïbles 2,36 metres. Només han estat superats posteriorment pel serbi, aleshores iugoslau, Dragutin Topic i pel britànic Steve Smith.

La seva primera gran final va ser el Mundial del 1987 a Roma, on va ser novè, amb 2.29, en un concurs guanyat per Sjöberg. L’any següent havia d’anar als Jocs de Seül. En aquella temporada, va batre el seu primer rècord del món amb 2,43 metres a Salamanca. Però Cuba els va boicotejar com a mostra de suport a Corea del Nord. Ells sempre va declarar que allò no el va frustrar i que els atletes cubans entenien perfectament les motivacions del seu govern.

La revenja havia d’arribar quatre anys més tard, a Barcelona, però l'època entre Jocs va ser dura. Va arrencar bé, amb un nou rècord, 2,44 metres, a San Juan de Puerto Rico, el 1989. Però va patir una lesió a un peu i la mort del seu mentor, José Godoy, un fet que el va afectar. Va reaparèixer als Mundials de Tòquio del 1991, on va ser segon. A Barcelona, amb 25 anys, ho tenia tot de cara i, tot i que no va fer el seu millor concurs, saltar 2,34 a la primera li va donar el desitjat or.

L’any següent, novament a Salamanca, va obtenir el rècord del món que ningú no ha pogut superar, els 2,45 metres que només són vençuts, quant a longevitat masculina, per la marca de martell del soviètic Iuri Sedikh i la de llargada de l’estatunidenc Mike Powell.

Tot i que aquest va ser el seu zenit, encara va guanyar un altre Mundial i va ser plata en els Jocs de Sydney 2000, amb 33 anys. Després se li va descobrir un positiu per nandrolona, però ja s’havia retirat. Des de llavors, ha entrenat i ha ostentat càrrecs polítics al seu país, on encara és una llegenda, pels títols i també per no haver-ne fugit buscant els diners fàcils d’altres latituds.