Claudio Ranieri: L’alquimista del miracle futbolístic del segle

Si a molts aficionats a l’esport els pregunten quina ha estat la gesta esportiva més extraordinària dels darrers anys, a nivell mundial, molts d’ells respondran que el títol de la Premier League aconseguit el 2016 pel Leicester City. La victòria d’aquell equip, sense grans figures i del qual posteriorment només han destacat l’algerià Riyad Mahrez i, de manera més puntual, el francès N’Golo Kanté, era totalment inesperada. I encara més tenint en compte que només dos anys abans era al Championship, la segona categoria, i que la temporada anterior va estar a punt de baixar.

El bruixot que va portar els jugadors a la glòria no va ser cap nouvingut al món del futbol. L’italià Claudio Ranieri, que les ha vistes, abans i després d’allò de tots colors, va viure el seu moment màgic. Avui, el tècnic transalpí fa 74 anys.

Els foxes [les guineus], com és conegut el Leicester, havien fet fora l’estiu anterior el seu entrenador de l’ascens, Nigel Pearson. La propietat tailandesa del club volia fer un salt endavant i va confiar en un tècnic veterà qui, de tota manera, venia d’una mala experiència amb la selecció grega, de la qual havia estat destituït només quatre partits després de debutar i havent perdut contra la modesta selecció de les illes Fèroe.

La seva experiència a Anglaterra, a més, datava de dotze anys enrere, quan havia preparat el Chelsea pre-Mourinho i gairebé pre-Abramovich, ja que el magnat rus va comprar el club abans de l’últim curs del tècnic italià. No va guanyar cap títol en aquest temps i en l’última temporada, en què l’equip va fer una gran inversió, va estar a punt d’accedir a una final de la Lliga de Campions que l’hauria enfrontat al Porto del polèmic tècnic portuguès, però va perdre en les semifinals contra el Mònaco. Setmanes després, era rellevat pel preparador de Setúbal.

Abans, llums i ombres, com a la lliga espanyola, en què va triomfar al València, al qual va convertir en campió de Copa, però va fracassar a l’Atlètic de Madrid.

Amb el Leicester, els astres es van anar alineant des de l’inici. No va inventar res de l’altre món, amb un 4-4-2 convencional i amb un estil defensiu i de contraatac, com l’ha acompanyat sempre. Els primers triomfs van donar confiança l’equip i el somni s’anava fent realitat mentre els adversaris anaven caient. El títol va caure per passiva, per un empat del Tottenham, l’últim rival que quedava. Ranieri, de fet, es va assabentar que era campió mentre volava cap a Itàlia i els seus jugadors estaven sopant junts i veient el partit dels Spurs.

Va passar a ser reverenciat, però en el futbol els elogis duren poc. Un mal inici de la campanya següent va provocar la seva destitució, quan l’equip jugava la Lliga de Campions però era dissetè a la lliga i havia perdut alguna de les seves figures. Després, ha viscut aventures curtes al Nantes, la Roma en dues ocasions, la darrera recentment, la Sampdoria, el Watford o el Càller, però ja no a guanyat cap més campionat després de gastar tota la seva llum en aquell inoblidable Leicester.