Maria de Lurdes Mutola: La veu esportiva de tot un país

A la història hi ha hagut esportistes dels quals, només dir el nom, et surt a continuació el país al qual pertanyen. Si et diuen «el luxemburguès» i tens una edat, de seguida afegeixes l’esquiador «Marc Girardelli»; si sents «el namibi», tot seguit deixes anar el velocista «Frankie Fredericks»;o «l’uzbekh» és el preàmbul de l’esprinter ciclista Djamolidin Abdoujapàrov. I també passa el mateix amb un país africà que no té grans esportistes a l’historial. Inexorablement, «la moçambiquesa» és el gentilici que precedeix Maria [de Lurdes] Mutola, migfondista que avui fa 53 anys.

El seu nom també s’associa a una prova, la dels 800 metres, la doble volta a la pista, que va dominar durant anys i en què va participar en sis Jocs Olímpics, sense baixar, en cinc d’ells, de la cinquena posició.

Mutola va créixer en un suburbi de Maputo, la capital de l’antiga colònia portuguesa, filla d’una família modesta. El pare treballava als ferrocarrils i la mare venia en un mercat. El seu caràcter es va forjar aviat per un episodi que solia recordar. Era una gran aficionada al futbol i va començar a ajudar al costat de nois quan la pràctica femenina no estava tan estesa com ara. El seu equip, anomenat Aguia d’Ouro, va guanyar un torneig quan ella tenia 14 anys. Però l’equip contrari el va denunciar perquè les normes deien que l’equip havia de ser íntegrament masculí. Els van prendre el trofeu i allà va entendre que el futbol no seria una opció.

La sort li va arribar quan va cridar l’atenció de José Craveirinha, de professió poeta i d’afició, l’atletisme. Ell li va veure un gran potencial i va fer tot el possible per aconseguir-li una beca per anar a estudiar i a fer atletisme als Estats Units. I el que era més difícil, convèncer els pares que aquell esport li podia obrir moltes portes.

Ho va aconseguir el 1987 i l’any següent ja va debutar en uns Jocs Olímpics, els de Seül, en què no va superar les sèries amb només 16 anys.Aquell any ja havia estat plata als Campionats d’Àfrica. Començava una llarga i condecorada carrera.

Fins al 2008, any de la seva retirada amb gairebé 37 anys, va guanyar un or olímpic (Sydney 2000) i un bronze (Atlanta’96). A més, tres mundials a l’aire lliure, amb una plata i un bronze, i set en pista coberta, a més de dos Jocs de la Commonwealth, sis campionats africans i quatre ors en la Copa del Món representant el seu continent.

Un cop retirada, explicava que «la motivació em venia per ser l’única del meu país, la primera de guanyar medalles i tenia el suport de la meva gent per continuar corrent». Després es va dedicar a ser entrenadora, com quan va preparar Caster Semenya, la sud-africana multicampiona, però apartada per excessiva concentració de testosterona. I per damunt de tot, la Fundació Mutola, encarregada de recollir fons per a l’educació i la pràctica esportiva de nens que no tenen mitjans per assumir-ho. Mutola va ser la veu d’un país que no en tenia cap altra i ara vol que els desafavorits «tinguin un Craveirinha a les seves vides com jo».