Maria Comallonga: «M'agrada molt entrenar amb la meva mare, però a vegades xoquem perquè són moltes hores juntes»

La Maria té només 15 anys (Sant Joan de Vilatorrada, 2010) i ja és una de les promeses de l’Egiba. Quan li demano, no és capaç de recordar el moment en què es va enamorar de la gimnàstica, segurament és perquè va néixer -quasi literalment- rodejada de matalassos i llits elàstics. «Va ser un procés molt natural, la gimnàstica és la meva vida», diu. La seva mare, la Míriam Font, és una de les entrenadores del club manresà, motiu pel qual l’atleta conviu amb aquest esport des que és un nadó.

Encara amb una carrera llarga al davant i amb uns Jocs Olímpics com a somni, la santjoanenca ja ha assolit fites que molts desitjarien fruit del seu talent, l’ambició i d’una constància admirable. El passat mes de març, va debutar en competició internacional amb la selecció júnior a la DTB Pokal, on l’equip va acabar en cinquena posició. En un gran estat de forma, la jove va tancar el Campionat d’Espanya del juny amb una plata en el concurs individual, ors en salt i terra i un bronze en asimètriques. Més enllà de la collita particular, la jove va ser campiona d’Espanya i de la Lliga Iberdrola amb l’Egiba, l’únic club que ho ha aconseguit a l’estat. Per cloure una temporada pràcticament perfecta, la Maria va ser la millor gimnasta del conjunt espanyol en el Festival Olímpic de la Joventut Europea (EYOF) celebrat a Croàcia, tot i acabar la competició lesionada.

És evident, doncs, que el 2025 ha estat un gran any per a ella: «Al principi no m’ho esperava perquè és molt difícil». Durant el primer tram de la temporada, la santjoanenca no acabava de tenir bones sensacions, «fallava molt», però va ser capaç de revertir-ho. Amb tot, l’atleta confessa que li costa agafar seguretat: «Fins que no veig que ho puc fer, no hi confio». Ara, està realitzant els controls previs de cara al Mundial Júnior de les Filipines: «No ho veia possible perquè fa poc més d’una setmana que entreno (per la lesió a l’EYOF), però em trobo bé i en el primer control vaig poder fer tots els aparells».

La Maria té companyes a l’Egiba on emmirallar-se i que són, sobretot, amigues: «És brutal. La Laia (Font) o la Lorena (Medina) són el que jo vull ser, són referents en l’esport i amb tot». Ja ho diuen que el club manresà és una família, però en el seu cas encara més. Entrenar cada dia amb la mare ha de ser especial i complex a parts iguals. La gimnasta assegura que «m’agrada molt, però a vegades xoquem perquè són moltes hores juntes». I tot i que al Congost és la seva entrenadora, no pot evitar dirigir-se a ella com a ‘mama’. Això sí, «quan no em fa cas, li dic Míriam», confessa amb una rialla.

Subscriu-te per seguir llegint