Robert Enke: Una vida massa curta

El títol d’aquest article és el mateix que el del llibre que va escriure el periodista alemany Ronald Reng en què va intentar posar llum a un del fets més tràgics en el món de l’esport de les últimes dècades, el suïcidi del porter alemany Robert Enke, avui fa tot just setze anys. El seu cas, juntament amb d’altres que han acabat tan malament o, afortunadament, molt millor, han ajudat a fer visible, en els últims temps, un desordre que afecta els esportistes d’elit, la depressió o, en d’altres casos, d’altres problemes de salut mental.

Enke només tenia 32 anys quan es va llançar a la via del tren a Neustadt am Rübenberge, una ciutat al nord-oest de Hannover, on vivia i on jugava en un club que aleshores militava a la Bundesliga. Havia encadenat bons anys i, fins i tot, figurava a les llistes de candidats a entrar a la llista d’Alemanya per al Mundial de Sud-àfrica de l’any següent. Per això, quan tot va passar, molta gent es va sorprendre. Què el va empènyer a prendre aquesta fatal decisió?

En el llibre, i també en un documental que es va emetre a Movistar, s’explica com, darrere d’una façana de suficiència i solidesa, Enke era una persona angoixada i vulnerable per culpa de cops que havia rebut en el decurs de la seva trajectòria esportiva i també humana.

Nascut a Jena, al que havia estat l’Alemanya Democràtica, es va formar al club de la seva ciutat, el Carl Zeiss, un nom que ens porta a l’època comunista i una entitat que el 1981 havia jugat una final de la Recopa. Va ser fitxat pel Borussia Mönchengladbach, amb el qual va ser internacional sub-21 i posteriorment pel Benfica, amb el qual va rebre reconeixement internacional.

Als 25 anys va ser fitxat per un gegant com el Barça que, el 2002, vivia moments convulsos. Mai va aconseguir fer-se amb la titularitat. De fet, només va jugar un partit, que seria recordat. Els blaugrana van ser eliminats pel Novelda a la Copa i, després del partit, el seu company Frank de Boer va fer unes declaracions en què l’inculpava de la derrota.

Va compartir aquells anys amb un jove Víctor Valdés, que en el llibre el qualifica de reservat, però «amb aura de bona persona». Després, va ser cedit al Tenerife i al Fenerbahçe abans d’arribar al Hannover on va viure, esportivament, els millors anys de la seva carrera. Les seves actuacions en un club modest el van portar a la selecció, però va haver de conviure amb una altra desgràcia.

El 2006, la seva filla Lara, de dos anys, va morir sobtadament mentre era al seu costat. Se li va parar el cor de cop i no s’hi va poder fer res. Amb el temps, semblava que ho havia superat fins al punt o és possible i ell i la seva dona havien adoptat una altra nena, anomenada Leila, només sis mesos abans del suïcidi. Però va ser precisament la seva parella la que va explicar amb els anys que Enke es medicava i que molts dies l’havia d’arrencar del llit. El 10 de novembre del 2009 va dir a la seva dona que tornaria tard a casa perquè hi havia entrenament. Sabia els horaris del tren i que a un quart de set de la tarda, ja fosc, passava l’últim de la seva vida.