Leo Messi: «M'imaginava jugant tota la meva vida al Barcelona»

Lluny del divisme que podria tenir per ser qui és o pel que ha aconseguit, Leo Messi es comporta amb extrema humilitat dins de l’Inter de Miami, club que s’ha transformat des de la seva arribada. Aquesta modèstia i senzillesa s’accentua quan rep una injecció d’adrenalina, com va ser la visualització del vídeo en què l’afició blaugrana, cares anònimes totes, engrandeix encara més la seva figura i li recorda com troba a faltar Barcelona.

El barcelonisme estima, adora, Messi, i el cor de Leo només es fa petit, diminut, quan l’escolta. Ho sap, però el temps i la distància poden portar a l’oblit, però el sentiment d’amor persisteix. Només cal desempolsar-lo, que és el que SPORT, del mateix grup editorial que Regió7, ha fet.

Fa just dues setmanes que va atendre la delegació de SPORT a Miami per a aquesta conversa que ara reproduïm. Tanmateix, diumenge passat va decidir dur a terme una picardia pròpia de qui sap millor que ningú com interpretar els temps, els espais i els moments. Mentre Laporta i la seva junta eren a Vigo, Leo Messi va efectuar un viatge llampec a Barcelona, es va colar al Camp Nou per fer-se unes fotografies que han fet la volta al món i han tocat el cor dels barcelonistes.

Com viu vostè l’afecte que arriba des de Barcelona?

És espectacular. Totes les coses que em van arribant de Barcelona, de la gent, d’una etapa com aquella que vam viure, sempre em produeix una mica de nostàlgia. I molta emoció.

Això no pretén ser una entrevista sinó una conversa amb origen en un premi que SPORT li atorgarà la setmana vinent com a jugador més estimat per l’afició per la història del Barça. I es nota aquest sentiment tan accentuat que té quan afloren els records...

La veritat és que trobo molt a faltar tots aquells moments. Potser ho gaudeixo més ara que en el moment en què passaven les coses, per la dinàmica del dia a dia i pel que suposava jugar partit rere partit i pensar en el següent sense poder gaudir del que estàvem fent. Avui, veient-ho més tranquil i relaxat, de lluny, després d’un parell d’anys que han passat, es viu molt més.

I es recrea amb el que va passar llavors?

M’agrada veure-ho, òbviament, perquè van ser coses molt significatives, importants. Les imatges que van sortir al vídeo eren moments puntuals on van passar coses importants. Són bons moments per recordar.

La gent no l’oblida, està claríssim.

Crec que t’ho deia una vegada. A mi em va quedar una sensació estranya després d’haver-me’n anat, per com es va donar tot, per com vaig acabar jugant els últims anys sense gent, per la pandèmia. Després de tota la vida que havia estat allà, no me'n vaig anar com m’ho imaginava, com somiava. M’imaginava, com vaig dir, jugant tota la meva carrera a Europa, a Barcelona i després sí, venir aquí com vaig fer, perquè era el meu pensament, el que volia. I bé, va ser una mica estrany, el comiat també, per la situació, per tot. Però bé, crec que l’afecte de la gent sempre hi serà, pel que vaig dir, per tot el que hem passat.

Durant molt de temps...

Van ser 16 anys, crec, al primer equip i 20 o 21, des que vaig arribar a Barcelona quan tenia 12 o 13 anys. Així que és molt de temps, moltes coses de la vida i òbviament l’afecte sempre hi serà.Al final passen els anys i sembla que arriben nous jugadors, noves il·lusions, però es manté aquest amor, aquesta passió, per tot el que vas generar en molta gent. Perquè a molta gent la vas marcar, hi ha gent que porta tatuat la teva figura, el teu nom. Sí, això passa sempre en el futbol. Potser apareixen nous jugadors, nova gent, però la història mai s’oblida i no només amb mi, sinó amb tota la gent que va passar pel club. Hi ha gent molt important que va aconseguir aportar i ajudar que el club seguís sent més gran encara.

Serà sempre recordat amb afecte i això no s’esborra mai. El moment més trist, ja ho estàs dient, però quin és el moment més feliç?

És difícil quedar-me amb un. Gràcies a Déu vaig tenir la sort de viure molts moments. No sé, generalment quan es parla de felicitat anem als títols, als èxits, a les coses importants que hem aconseguit. Però el primer sextet amb Guardiola va ser extraordinari, la darrera Champions amb Luis Enrique també. No sé, és difícil quedar-me amb un moment.

Van ser moltes experiències...

Em quedo amb tot el que vaig viure durant aquella època, tot el que vaig créixer com a persona, com a jugador. I res, em quedo amb tot això. Quan veig imatges i records, em venen flaixos del que va passar, d’aquella temporada, del que vam viure i em quedo amb tot.

La felicitat no només són títols. Si no mires només les victòries, amb què es queda?

Amb el fet de ser part d’aquest club, d’haver arribat de petit i haver crescut i fet tota la meva vida a Barcelona. Estic agraït a Déu per haver-me portat a aquell lloc quan era un nen i també, amb el naixement dels meus fills a la ciutat i amb tot el club i la ciutat en general, perquè vaig marxar de petit, vaig créixer i passar tota la meva vida allà. Hi ha moltes coses, no només al club, sinó a la ciutat amb què em quedo.

Segueix ara l’equip? A París el seguia, ens vau dir que el seguíeu i aquí ho sé.

Sí, sí, òbviament, i més que som diversos els que estem ara junts i sempre comentem, parlem de totes les situacions que passen al club i dels resultats i del joc.

A Barcelona vau dir que vau ser feliç, a París l’última vegada que ens vam veure no ens vau explicar exactament això. Ara sembla que heu recuperat una mica, o molt una mica, no sé com, però l’alegria pels resultats que feu.

També sembla que París va ser un infern i tampoc va ser així. Quan dic que no m’ho vaig passar bé és perquè no em sentia bé amb el que feia i amb el que m’agrada fer, jugar a futbol, el dia a dia, els entrenaments, els partits, però perquè no em sentia bé. Però després, la veritat, vam tenir a nivell de família una experiència molt bona, la ciutat és espectacular, ho vam gaudir. Era la primera vegada que sortíem de Barcelona i tot era nou per a nosaltres i per això va ser molt difícil també. Però la veritat és que no em sentia bé en el dia a dia amb el que a mi m’agrada fer. Aquí, sí, estem bé, gaudim de la ciutat, del dia a dia. Com et deia abans és una vida molt similar a la que feia a Castelldefels, amb el club a prop, el col·legi dels nens molt a prop també, tot a mà, còmode. Vivim allunyats de la ciutat, que la veritat és que Miami és preciosa, però a nivell de trànsit és pesat.

Com s’ha adaptat a la MLS?

Gaudim del dia a dia i també d’una altra manera perquè es gaudeix diferent, més relaxat, sense tanta pressió, sense tenir l’obligació, tot i que sempre ho feia amb ganes, de guanyar i aconseguir tots els objectius. Òbviament volem, però la pressió és diferent i això fa que es visqui més relaxat i gaudim més de la família, dels nens, de poder venir a l’entrenament, d’acompanyar als partits, d’estar més temps a casa, d’arribar a casa i no pensar tant en futbol i pensar més en altres coses. I això també fa viure diferent perquè moltes vegades el resultat i el dia a dia em controlava una mica l’ànim i bé, de vegades arribava de mal humor a casa i era diferent, així que estem bé aquí.

Tinc una curiositat. De vegades amb l’edat és fàcil baixar una mica els braços o la intensitat, però vostè acaba sent màxim golejador i ha guanyat la bota d’or de la MLS. Arribes a l’últim equip de la taula i estàs en disposició de guanyar títols. Des d’Espanya es veuen gols de Messi i sembla que parlem d’un jove… Què és el que el mou, què li surt de dins, què el porta a mantenir-se sempre allà dalt?

Al final és el que he fet tota la vida des de petit i el que més m’apassiona: el que m’agrada és jugar a futbol i competir. No m’agrada perdre amb ningú i cada vegada que surto a un camp entro per guanyar, o intentar-ho. M’agrada competir i era una mica el meu repte i el dels companys que vam arribar també. Vam arribar a un club de pocs anys que estava en ple creixement. Era portar-lo a ser un club competitiu, que lluités pels títols i poguéssim acompanyar en el creixement. Crec que ho vam fer.

Estic feliç de com s’han donat aquests anys i dins del camp mentre pugui i em senti bé físicament ho seguiré fent de la mateixa manera, intentant competir, guanyar i donar el màxim sempre. Quan vegi que físicament no estic, que em costa dins del camp o no gaudeixo, serà el moment de posar fi, però avui per avui gaudeixo, em sento bé i en això estem.

Marxen dos companys amb els quals va arribar aquí?

Raríssim.

Raríssim diu?

La veritat és que va ser molt estrany sobretot la situació de Jordi (Alba) perquè no ho esperàvem. Amb Busi, potser, ho veníem parlant més i ell ja ho anava analitzant i dient, però Jordi va ser d’un dia per l’altre, no ho esperàvem. Ens va agafar un dia al vestuari i ens va dir que ho comunicaria, que es retirava sense haver-ho parlat abans. Va ser d’un dia per l’altre per a nosaltres i va ser més sorprenent. Però sí, és una llàstima perquè més enllà del que vam gaudir dins del camp, també som amics. Vam començar aquest repte de venir a Miami junts. Bé, també veuen que cada vegada queda menys i s’acosta el moment de tot perquè som de la mateixa generació, vam fer tota la carrera junts i el poder haver compartit els últims anys junts també va ser molt bonic.

De cara a un futur imminent té el Mundial, és quelcom que l’il·lusiona, suposo.

Sí, òbviament que sí, és un Mundial especial, és especial jugar amb la selecció i més competicions importants, oficials, i més el que significa un Mundial i després d’haver-lo guanyat també. Però una mica, com et deia, no vull ser entre cometes una càrrega, vull sentir-me bé físicament, estar segur que puc ajudar i aportar coses al grup, a la plantilla. La nostra temporada és diferent de la d’Europa. Tindrem una pretemporada pel mig, pocs partits fins a la data del Mundial i veure el dia a dia si realment em sento bé físicament per estar com m’agradaria i poder participar. Però òbviament conscient que és un Mundial i és especial i que és el més gran que hi ha a nivell de competició. Així que il·lusionat però portant-ho amb el dia a dia.

Per últim, vol enviar algun missatge a la gent del futbol, a la gent del Barça en concret?

Tinc moltes ganes d’anar-hi, trobem molt a faltar Barcelona, que els nens contínuament, i la meva dona, parlem de coses de Barcelona, la idea de tornar-hi a viure. Tenim casa nostra, tot, així que és el que desitgem. Tinc moltes ganes de tornar a l’estadi quan estigui acabat perquè des que vaig marxar a París tampoc vaig tornar al Camp Nou i després van anar a Montjuïc. Serà estrany tornar al nou estadi i veure’l perquè l’última vegada que el vaig veure va ser fa molt de temps i serà emocionant tornar a viure-ho i recordar tot el que va ser, més enllà que sigui diferent l’estadi. Agraït per l’afecte de sempre i res més que gràcies.