El Barça inaugura un nou temps al Camp Nou enduent-se per davant l’Athletic (4-0)

Abans del festival, amb les grades de l’imponent Camp Nou encara buides i dues hores abans que el Barça hagi donat bona compte de l’Athletic, Joan Laporta s’ha apoderat del silenci. Ha sortit a la llotja, ha tret el telèfon mòbil de l’abric –encara que sota el sol hagi fet un fred de mil dimonis– i, amb un somriure inesgotable, ha començat a fer-se ‘selfies’. El president ha intentat capturar la millor llum, la millor perspectiva, amb o sense grues de fons. I ha alçat el mentó com si fos l’estàtua d’un déu en un Olimp de cadires blaugrana. Segur d’estar molt a prop de concloure aquell viatge homèric que el portarà a transcendir.

El Barça ha tornat al Camp Nou –amb l’Spotify al davant, que per això paga el que paga–. Ho ha fet dos anys i mig després de l’última vegada, amb un any de retard. Tant se val. Perquè l’alegria, l’emoció i les llàgrimes dels qui hi han acudit (45.157 espectadors), des dels socis amb abonament fins als turistes que han obert la cartera de bat a bat, ho han engolit tot. Han quedat així ocultes als barracons que encara presideixen l’entrada a l’estadi les penúries dels treballadors, els desencerts amb l’Ajuntament i els «imponderables» amb què el Barça sempre ha defensat la constructora turca Limak.

L’estadi, en qualsevol cas, ha lluït preciós i sorollós, malgrat que el gol sud encara no hagi pogut ser ocupat –els 62.000 espectadors arribaran al gener– i que encara estigui a mig construir la tercera graderia, des d’on alguns operaris, amb els seus cascos, s’han posat a veure el triomf dels futbolistes de Flick.

Abans de tot això, el Barça ha regalat a dos dels seus socis més antics, Juan Canela Salamero i Jordi Penas Ibarri, l’honor de ser els primers a tocar la pilota. En temps d’aparences, ha estat un detall bonic per part del club. Ells també han estat presents a la inauguració del vell Camp Nou de Francesc Mitjans el 1957. El cor del Camp Nou ha bategat de valent, d’orgull, amb la interpretació del Cant del Barça per part del Cor Jove de l’Orfeó Català, però també de ràbia, per la presència d’un Athletic Club.

La rivalitat s’ha embrutat en els últims temps, especialment des que Nico Williams ha jugat a vestir-se de blaugrana aquest darrer estiu. L’afició barcelonista l’ha xiulat durant l’hora que ha estat sobre la gespa.

La vermella a Sancet

Abans que la tarda s’hagi enfangat de mala manera, especialment després que a Sancet se li hagin creuat els cables i hagi caçat Fermín –l’àrbitre José María Sánchez Martínez no ha vist clar que l’havia d’expulsar fins que ha acudit al monitor del VAR–, els futbolistes del Barça s’han esmerçat a viure el millor alba possible en el seu retorn. I un dels qui més n’ha gaudit ha estat Robert Lewandowski, que ha pogut lluir el braçalet de capità en una jornada tan simbòlica davant les baixes de Ter Stegen, De Jong i Pedri i la suplència d’Araujo. Passarà a l’imaginari blaugrana com el primer golejador del nou Camp Nou.

Hi haurà qui es quedi amb aquells moments en què Lewandowski hagi semblat lent, absent i envoltat de criatures, en un món que, a poc a poc, ja no és el seu. Però el polonès és un davanter centre amb tant d’ofici que podria seguir fent el mateix fins que li donés la gana, rematant pilotes o rentadores. Un martell amb la dreta ha servit per inaugurar la festa, amb la col·laboració del porter Unai Simón, que no ha estat al cas que el davanter li podia rematar al pal curt.

Joan Garcia, que ha tornat a la porteria del Barça després de superar la seva lesió –Raphinha ho ha fet al final–, ha vist des de l’altre costat de l’oceà com el porter titular de la selecció espanyola ha tornat a fallar en el 2-0. Unai Simón ha posat la mà tova al xut de Ferran Torres. Tot i això, l’origen s’ha hagut d’anar a buscar a l’assistència monumental de Lamine Yamal, que, encara limitat per la pubàlgia, ha continuat sent determinant.

Flick ha pogut gaudir de valent perquè, excepte en cinc minuts de la primera part en què els bilbaïns han fallat tres ocasions –dues Unai Gómez, una Nico–, tot li ha sortit de meravella. Des de la inclusió de Gerard Martín com a central al costat de Cubarsí, fins a la d’Eric Garcia al mig del camp, clau aquest en el 3-0 ofert a Fermín a l’inici de la represa. Laporta, encara entretingut a la llotja, s’ho ha perdut. No així el 4-0, novament de Ferran Torres, amb què s’ha tancat la tarda.