Oscar Robertson: Fent punts per triar on vols treballar

Avui fa 87 anys una llegenda viva de l’esport mundial, un jugador de bàsquet pioner en molts aspectes, tant a dins com a fora de la pista. En el primer cas, amb registres estratosfèrics com a jugador, sent al saló de la fama universitari i de l’NBA, amb la camiseta retirada en dues franquícies i amb un or olímpic. I a fora, amb una demanda jurídica que va representar un abans i un després en la pràctica professional esportiva en el seu país i la base per tal que els jugadors s’empoderessin i multipliquessin els seus ingressos. Costa molt trobar algú amb tants mèrits com Oscar Robertson.

El seu destí era entrar a la història fent allò que fes. Tot i créixer en un barri pobre d’Indianapolis, la seva qualitat va portar-lo a liderar l’equip del seu modest institut fins als quarts de finals nacionals i ser desitjat per les millors universitats del país. Allà ja va tenir el seu primer contacte amb el racisme, quan no els van deixar celebrar els seus èxits ja que les autoritats deien que el centre escolar, íntegrament format per negres, destrossaria la ciutat si els deixaven sols.

Finalment, es va decantar per la Universitat de Cincinnati, on va poder combinar la practica esportiva amb l’estudi en direcció d’empreses. Va ser un espectacle durant els tres anys en què hi va jugar, un menys de l’habitual cicle universitari. De 87 partits, només en va perdre nou, va ser el millor universitari del país cada temporada i va establir un rècord insultant de 33,8 punts per partit. Tot i la seva fama, però, la condició de negre provocava que en ciutat amb segregació racial no pogués compartir hotel amb els seus companys.

La seva etapa universitària va arribar al colofó amb l’or olímpic a Roma, el 1960. Ell, a més, va ser un dels únics cinc jugadors que va entrar al saló de la fama de la NCAA quan es va inaugurar i això el va fer entrar directe a l’NBA, una de les lligues professionals del país, que lluitava amb l’ABA per la supremacia.

En les catorze temporades en què hi va jugar, deu als Cincinnati Royals, actuals Sacramento Kings, i quatre en els Milwaukee Bucks, va guanyar un títol, amb aquests últims, el 1971, i la seva carrera va ser tan extraordinària que va ser escollit un dels cinquanta millors basquetbolistes de la història.

El seu gran èxit, però, va arribar fora de les pistes. El 1970 va demandar l’NBA per abolir la norma de «reserva», una mena de retenció que lligava el jugador i l’equip de per vida. Aquest monopoli va saltar pels aires i va néixer l’agència lliure, que equilibrava el poder entre basquetbolistes i entitats i que va donar molt més poder als primers, fins al punt de decidir, quan vencia el seu contracte, on jugarien a partir d’aquell moment. Aquesta norma es va estendre als altres esports professionals i també va impulsar la unió de l’NBA i l’ABA per derivar en l’organització que coneixem ara. El més paradoxal és que aquell negre que quan va començar a jugar no tenia llibertat, va fer el pas que ningú a què ningú s'atrevia perquè tothom, i de totes les races, l’assolissin.