Cendra som i en tartà ens convertirem: Loles Vives i Manel Deli inauguren l'exposició sobre 75 anys d'atletisme al Congost

"Cendra som i en cendra ens convertirem". Era l'última frase de Loles Vives, la velocista màster de l'Avinent Club Atlètic Manresa, en la seva exposició sobre l'atletisme dels seus inicis i com ha canviat fins a l'actual. Feia referència a la superfície dels estadis d'atletisme en els quals li va tocar arrencar la seva carrera esportiva. Entre ells, el del Congost. Pistes de eren "de tot, menys còmodes i que es convertien en un fangar quan plovia". Allà, segons ella, va començar a desenvolupar la seva hormesi, la resistència a situacions límit. Una característica que també comparteix Manel Deli.

L'ultrafondista del mateix club en sap molt, de patir corrent. Algú que cobreix vint quilòmetres durant sis dies a la setmana i ho remata amb tres maratons els diumenges per entrenar-se, per força ho ha de fer. I ara encara més, que es prepara per debutar d'aquí a dues setmanes en la prova de les 24 hores consecutives sense parar, a l'estadi Serrahima de Barcelona. Tots dos són, per especialitat esportiva, l'alfa i l'omega, l'explosivitat i la resistència. I tots dos han donat el tret de sortida formal a una exposició atlètica a Manresa.

De fet, les imatges de 75 anys d'atletisme al Congost, obra de Josep Pla March, i cedides per la seva filla Lluïsa, ja cobreixen el seu tercer espai. Abans es van mostrar a la Biblioteca del Casino i al centre cívic Selves i Carner. Ara són a l'Ateneu de les Bases, on descansaran fins a l'últim dia d'aquest 2025. Els plafons mostren l'atletisme d'abans, el dels salts sense matalàs a sota, el de les sabatilles rudimentàries o també el del terra que castigava genolls, turmells i bessons. Però també, com ha dit Vives en el seu parlament posterior, l'inoblidable, el que feia que et sentissis lliure, "sense mòbils, ni haver de quedar bé a les xarxes socials".

Bogeries atlètiques

La conferència amb moltes preguntes dels assistents de Loles Vives i Manel Deli, i que ha durat poc més d'una hora, ha portat una cinquantena llarga de persones a l'Ateneu, moltes d'elles lligades amb el club des de fa dècades, la qual cosa ha provocat retrobaments emotius. Les fotografies que ha aportat la primera recordaven "una època grisa", almenys per les imatges en blanc i negra, en què apareixia, segons membres del club, "una noia menuda que corria com una centella".

Vives ha fet un recorregut per l'evolució de les instal·lacions, des d'aquelles "del Serrahima que eren damunt d'un abocador i on feia tanta pudor quan hi corries, tot i que era la meva pista talismà", fins als mètodes d'entrenament. Com ara es controla els cicles menstruals de les atletes, no com amb aquelles que el règim anomenava "bajitas, paticortas y culonas i de qui es deia que no podien ser competitives per no afectar la seva feminitat. I també com s'ha apartat, o es mira de fer, els assetjadors sexuals de l'atletisme, que en molts casos adoptaven forma d'entrenador.

Després d'ella, un Deli que ha despertat admiració quan explicava les seves sèries atlètiques i el seu mètode de treball. L'atleta de més edat que ha guanyat una medalla mundial en una prova absoluta després de començar tard en l'atletisme. Algú totalment competitiu.

Ha volgut diferenciar les seves modalitats, reconegudes per la World Athletics, de l'ultraresistència. El ritme en té la clau. A 3.40 el quilòmetre es va molt de pressa, ni que sigui amb sabatilles de fibra de carboni, un "dopatge tecnològic", segons ell. Cendra eren i tartà [o asfalt] són ara els que corren. Però no es consideren bojos. Perquè com pregunta el mateix Deli, "no ho és més algú que salta sis metres amb un pal?".