Salvatore 'Totò' Schillaci: El final de les nits màgiques

La veu polida d’Edoardo Bennato i la trencada de Gianna Nannini, sobre una música de Giorgio Moroder, van donar forma a, segurament, el millor tema musical dels Mundials de futbol. «Un’estate italiana» [un estiu italià] va acompanyar les setmanes del Mundial d’Itàlia’90.

La tornada de la cançó començava dient «Notti magiche, inseguendo un goal» [nits màgiques perseguint un gol]. Aquestes són les que va viure un heroi improbable, algú recordat sobretot per aquell mes, entre juny i juliol del tombant de decenni. Si fos viu, Salvatore Schillaci, conegut com a Totò, faria avui 61 anys.

L’inici i el final de la seva vida, aquest últim el setembre de l’any passat, van ser a Palerm. Va morir massa jove, com efímera va ser la seva glòria futbolística. Malgrat que es va reduir a aquells trenta dies, va tenir l’oportunitat de jugar en grans equips del seu país, encara que mai va sobrepassar les expectatives.

Mai no va ser un exemple de grans virtuts futbolístiques, però com molts atacants transalpins d’aquella època i dels lustres posteriors, com Di Natale o Filippo Inzaghi, tenia una gran facilitat per marcar. Va destacar a la segona i a la tercera categories amb els equips de la seva illa de Sicília, el Messina i el Palerm, quan l’estiu del 1989 va ser contractat per un dels gegants d’Itàlia, la Juventus. Un jove del sud com ell es va haver d’adaptar al nord i ho va fer bé, amb títols de la Copa i de la UEFA que li van servir per ser convocat per Azeglio Vicini per al Mundial que Itàlia jugaria a casa.

De la llista, era l’últim davanter. En aquella relació hi havia estrelles com Gianluca Vialli, Roberto Baggio o Aldo Serena. Però en el primer partit, contra Àustria, no hi havia manera de marcar. El tècnic va recórrer a ell a un quart d’hora per al final. Va rellevar un altre dels puntes mítics, Andrea Carnevale, company de Maradona a Nàpols. En tres minuts, Vialli va jugar per la dreta i va fer una centrada que ell, petit com era, va rematar de cap enmig de dos centrals rocosos. Va ser l’èxtasi i l’inici de tot.

Només no va marcar en el segon partit, contra Estats Units, però ho va fer en els 2-0 davant de Txecoslovàquia i Uruguai, ja en vuitens, i en els quarts contra Irlanda (1-0). La gran decepció va arribar en semifinals. També va anotar, l’1-0 que classificava Itàlia per a la final. Però Caniggia va empatar i el porter Goycochea va fer la resta en els penals. En la consolació, va donar el tercer lloc al seu país en transformar un penal contra Anglaterra. Sis gols, màxim golejador i l’eternitat.

Perquè després va ser víctima de la seva llegenda. Només quinze gols en dos anys abans de ser traspassat a l’Inter en una època de fracàs. Es va establir a Japó, al Jubilo Iwata, i es va dedicar a viure la vida fins que la notícia del seu càncer va sacsejar tothom. Ell no es va arronsar i, ja malalt, va viatjar amb Barbara, la seva segona esposa, i fins i tot va participar en un reality show. I amb la seva mort, van tornar les nits màgiques, almenys al record de la seva gent.