Teresa Perales: Tirar-se a la piscina quan tot està perdut

Explica que l’últim dia en què va poder caminar va ser alhora un dels més feliços de la seva vida. Ho va fer per celebrar la Recopa aconseguida pel seu Saragossa en la final contra l’Arsenal, la el gol de Nayim. Però la neuropatia que ja l’afectava havia començat a castigar amb duresa el seu cos. Llavors no imaginava que, amb el temps, es convertiria en l’esportista paralímpica espanyola més condecorada de la història i una de les primeres a nivell mundial. És Teresa Perales i avui fa cinquanta anys.

Poques setmanes després de quedar-se sense caminar, es va apuntar a cursos de natació i va començar de zero, amb una armilla salvavides taronja i verd fluorescent. El seu entrenador, Ramiro Duce, va veure que tenia molt potencial i va començar a anar a campionats. Un any després, ja vencia a nivell estatal i tres més tard, va obtenir un bronze mundial a Nova Zelanda.

La seva primera ocasió de ser olímpica va arribar a Sydney 2000. Perales ha participat en els set últims Jocs, tots els del segle i els australians, els últims del passat. Recorda les mil aventures de la vila olímpica fins que el 21 d’octubre, en els 50 papallona, aconseguiria el primer podi. Va marxar d’aquella piscina amb quatre bronzes més a punt de fer 25 anys.

Va haver d’esperar quatre anys a guanyar el seu primer or, en la mateixa prova als Jocs d’Atenes del 2004. A la capital grega va sumar dos metalls daurats, una plata i tres bronzes més. Però encara no havia estat campiona mundial en els dos tornejos que havia disputat, a Chirstchurch i a Mar del Plata (Argentina), on havia aconseguit cinc plates i tres bronzes. De fet, els primers ors, dos, van ser molt tardans, el 2015 a Glasgow. En va guanyar un més a Mèxic 2017 i un altre a Londres, el 2019.

Però el que ella espera són els Jocs. Explica que «quan se n’acaben uns, sento una buidor que només puc omplir al cap d’uns dies quan em marco el repte de ser als següents. A Pequín 2008 hi va haver tres títols paralímpics, una segona posició i una tercera; A Londres 2012, sis medalles més (1+3+2); A Rio 2016, un or i tres plates. A Tòquio, després de la pandèmia, una plata.

Faltava una medalla per igualar les 28 del gran Michael Phelps en la piscina, en el seu cas olímpica. Tothom l’esperava a París 2024. Per això es va celebrar tant quan la va aconseguir en 50 esquena S2.

I és que en aquest temps la malaltia ha anat avançant. Ja fa anys que competeix lesionada. Des del 2021 arrossega una luxació aguda a l’espatlla esquerra i gairebé només pot utilitzar un braç. Va haver de canviar de categoria i aprendre a nedar de nou, però tot i així va arribar la medalla de París. Ha estat aquest 2025 quan s’ha fet mal a l’espatlla bona, una triada en el subescapular, l’infraespinós i el labrum no li van impedir ser segona en els 200 lliures S2 dels Mundials de Singapur. Guanyadora del Princesa d’Astúries i anomenada marquesa i tot, amb més de 50 anys Perales vol ser a Los Angeles 2028. No hi aposteu en contra.