'Pistol Pete' Maravich: El precursor incomprès del bàsquet espectacle

«No vull jugar fins als 40 i morir-me fent-ho d’un atac de cor». Va ser l’explicació que va donar Pete Maravich quan va comunicar al món que es retirava amb només 33 anys. Va ser una terrible premonició. Un dia com avui, el 5 de gener del 1988, justament amb aquesta edat, un infart posava fi a la seva intensa vida metre jugava amb una colla d’amics. Un altre dels misteris d’un jugador de culte, més de sensacions i d’actuacions personals que de grans fites grupals, al qual la seva mort, tan aviat, va convertir en llegenda.

Que Peter Press Maravich portés el bàsquet a la sang ho pot explicar, en part, pel fet que la seva família era d’origen serbi. I ja se sap com s’adorava, i s’adora, aquest esport en aquelles latituds. Ja des de ben jove va destacar per la seva inventiva jugant, per la capacitat de crear noves accions, sobretot en la passada, i pel seu desig de ser més perfecte cada dia. Va anar a la universitat de Louisiana State, en la qual va actuar durant quatre temporades amb una mitjana de 44,2 punts per partit. Aquest, el 44, va ser el número que portaria en arribar a l’NBA. Ha mantingut durant més de mig segle el rècord de punts aconseguits a la universitat (3.667) fins que el va batre Caitlin Clark en la versió femenina.

De tota manera, ja en aquesta fase de la seva carrera, Maravich va excel·lir més des del punt de vista personal que col·lectiu. Dels quatre cursos, només en un Louisiana State va arribar a la final four universitària, l’últim, en què va perdre en semifinals davant de Marquette, posterior campió.

Va ser draftejat amb el número 3 pels Atlanta Hawks, franquícia amb la qual va ser dos cops All Star i va disputar tres play-offs, sempre eliminat en primera ronda, un cop pels New York Knicks i dos pels Boston Celtics. El 1974 va ser un any crucial per a ell. La seva mare, ignorada per espòs i fill i amb problemes amb l’alcohol, es va suïcidar. Ell va decidir canviar Atlanta i va anar als New Orleans Jazz, on va seguir batent rècords.

Més que per les xifres, però, Maravich encantava la gent per les sensacions que li generava. Magic Johnson va dir molts cops que el seu joc, el del líder del posterior showtime dels Lakers, es va inspirar en ell. Amb el seu nou equip, al costat de la universitat que l’havia fet gran, va estar a punt de ser MVP de la temporada 1976-77, un premi que va acabar sent per a Kareem Abdul-Jabbar. Però amb els Jazz no va trepitjar mai els play-offs, ni tan sols amb el trasllat a Utah.

Va intentar assolir l’anell per últim cop amb els Celtics en una temporada 1979-80 en què va coincidir amb Larry Bird, però els Sixers van deixar l’equip fora de la final. Amb problemes físics als genolls, ja flirtejant amb l’alcohol i amb la recent mort, per infart, del pare. Va decidir plegar. Va entrar en contacte amb el món evangèlic. Justament amb un dels seus líders jugava quan va tenir l’atac de cor, just als 40 anys, que se’l va endur. Va ser triat entre els 50 millors jugadors de la història el 1996. Era l’únic dels escollits que havia mort.