Glòria Amella, atleta i entrenadora del CA Manresa: "Hi ha pares que no veuen que els seus fills venen a gaudir de l'esport; no se'ls ha de presionar"

La situació social que vivim (resultats ràpids, poca constància...) condiciona l’esport base?

Sí. Els nens, i sobretot quan son petit, almenys en l’atletisme, milloren les teves marques amb facilitat, ja que el cos evoluciona, creix, i es van fent marques personals. I el dia que no passa, es frustren. Ja ho sabem i ho treballem.

Creus que fent esport es pot millorar la vida d’un adolescent des d’un punt de vista emocional?

Fer esport amb més companys de la teva edat fa que socialitzis, que estiguis més alegre. També n’hi ha que s’ho agafen com un punt de desconnexió. Quan estàs fent l’esport, t’oblides de tot. És positiu.

En esport base, on és la línia entre la competitivitat i el suport entre companys, i com un entrenador/a treballa això?

S’ha de treballar des de petits. Als 5, 6 o 7 anys no és un problema perquè no entenen la competitivitat com els grans. De petit vols arribar primer, però si no, també t’alegres pel teu company que hi ha arribat, perquè són els teus amics. I tan és que siguin curses o entrenaments. Sempre és igual.

L’esport també està condicionat per la pressió social?, marques, roba especial...?

Quan són petits, gens. Però quan comencen a veure a la tele o internet esportistes patrocinats, i la roba que porten, llavors sí. Ja no volen peces sense marca, o amb marca blanca. Es fixen més en la marca que amb la funcionalitat de la peça.

Figures com Lamine Yamal, que ha triomfat de molt jove i cobra una quantitat desorbitada de diners, ajuda al conjunt de l’esport base? És positiu pensar que es pot arribar tan amunt?

L’atletisme és molt diferent que altres esports. Vull dir, tots els nens quan són petits, si els agrada el futbol, volen arribar a ser grans jugadors. En l’atletisme és molt difícil viure de l’esport. I molt poca gent ho aconsegueix. Has de ser molt bo. I crec que és una cosa que els nens ja tenen molt assumit des de petits. Però sí, volen arribar a uns Mundials, a unes Olimpíades... No és dolent. És un objectiu. No ha de per què ser dolent. S’ha de treballar perquè no ho sigui

Qui pressiona més als entrenadors, els pares o els nens?

Normalment els pares. Però no directament. Els pares pressionen als fills i els fills a nosaltres. Ens transmeten les frustracions d’uns i altres si no milloren. Els pares no veuen que són petits, que venen aquí a gaudir de l’esport. No se’ls ha de pressionar, no és bo.

Subscriu-te per seguir llegint