El Barça d'Eric, Bernal i Joan García torna a ser Supercampió

El FC Barcelona s'ha emportat el primer títol de la temporada en una final de la Supercopa de futbol monumental. Trenta-cinc minuts de tempteig van donar pas, a partir de l'1 a 0 de Raphinha, a un intercanvi de cops i de gols del que en van sortir vencedors els blaugrana per 3 a 2, després que els blancs li anul·lessin dues vegades l'avantatge en un final de la primera part amb 3 gols en quatre minuts i haver de jugar gairebé deu minuts amb un futbolista menys per l'expulsió al temps afegit de De Jong. El Barça ha guanyat els quatre últims títols espanyols.

Quan la Supercopa d'Espanya es jugava a l'agost entre el campió de Lliga i el de Copa i marcava l'inici oficial de la temporada, el partit servia per calibrar l'estat de forma dels equips i quan un dels dos era el Barça perquè els culers aventuressin un pronòstic per a l'any. Però, d'ençà que es juga al mig de l'hivern -encara que sigui en un clima tòrrid-, el torneig s'ha convertit en un punt d'inflexió. FC Barcelona i Reial Madrid hi arribaven amb dinàmiques oposades. Per als blaugrana, es tractava de ratificar l'hegemonia a les competicions domèstiques, amb els últims tres títols conquerits i el lideratge de la Lliga ben afermat. Per als blancs, en canvi, més aviat hauria de servir-los per tancar l'episodi Xabi Alonso a la banqueta amb tot just mig any de durada; o per allargar-ne l'agonia.

Cert que el Madrid havia superat al Barça (sense Raphinha, Olmo, Gavi i Lewandowski) al Bernabéu a la primera volta de la Lliga (2-1), però des de llavors, ja no han fet res de bo i aquesta final de la Supercopa es presumia un dels Clàssics més desiguals dels últims anys. Les dues semifinals prèvies semblaven demostrar-ho, sobretot pel joc fluid i eficaç dels futbolistes de Hansi Flick davant contra l'Athletic Club (5-0) i la poca traça dels d'Alonso salvats per Courtois contra l'Atlètic de Madrid (2-1).

No va arriscar el tècnic basc amb Mbappé a l'onze titular, vingut d'urgència a Djedah, malgrat la lesió al genoll. I això que l'havia anunciat tot just després del partit contra els matalassers, potser per intimidar, o qui sap si només pretenia aixecar l'ànim del madridisme.

Hansi Flick sí que va posar d'inici Lamine Yamal, ja recuperat del mal de panxa de l'última setmana, i va introduir Lewandowski al lloc de Ferran Torres. Hi havia interès per veure quin comportament tenia el de Rocafonda, després de la decepció del primer Clàssic, amb tot l'enrenou provocat per ell mateix a la prèvia, i més encara l'endemà que el tècnic alemany afirmés que el millor davanter del món era Mbappé.

En canvi, l’entrada de l'alemany sobtava. Es podia entendre com un senyal de confiança destinat a no perdre'l per al que resta de temporada, però també podia respondre al partit que Flick s'imaginava, amb el joc instal·lat ben a prop de l'àrea de Courtois i per la feblesa del Madrid en el joc aeri, sense Rudiger i amb Huijsen just sortit d'una lesió. Va marcar, però no va guanyar la comparació amb Ferran.

Tot i que els guions no sempre es compleixen, el d'aquest Clàssic semblava difícil que es capgirés. El Madrid va sortir amb un plantejament poruc, amb Tchouaméni de tercer central, Gonzalo sacrificat a tapar De Jong i amb només Vinicius en punta. Courtois desvergonyit espolsant-se totes les pilotes. L'aposta era avançar-se en el marcador, resistir el setge blaugrana i agafar oxigen i pegada amb l'entrada d'Mbappé a l'última mitja hora.

Els blaugrana tenien la pilota i instal·laven el joc a camp madridista, però sense saber com trencar la teranyina filada per Xabi Alonso. Un xut potent de Raphinha al minut 27 obligava a la primera intervenció de mèrit de Courtois. Semblava que Lamine Yamal no se'n sortia amb Carreras, el seu malson des de la primera topada quan el lateral vestia la samarreta del Benfica.

Una recuperació de Fermín a mig camp blanc va activar Raphinha que de xut creuat va esbotzar la teranyina. Courtois va enviar a córner dos xuts de prop de Fermín i Lamine Yamal, que ja se n'anava de Carreras. Feia l'efecte que els blaugrana ho enllestien per la via ràpida.

Però, el partit tot just havia embogit. En els sis minuts de més, una genialitat de Vinicius, que se'n va anar de Pedri, Koundé i Cubarsí, va posar l'1 a 1, Lewandowski va tornar a posar en avantatge els blaugrana i Gonzalo el va neutralitzar. Tres gols en quatre minuts. El Madrid tornava a tenir el partit on volia, i encara li quedava Mbappé a la banqueta.

El pas pels vestidors no va posar calma. El Madrid va sortir valent, amb Vinicius convençut d'anar-se'n de Cubarsí i Koundé i de qui fos i amb confiança per provar la fiabilitat de Joan García. El partit va passar a jugar-se a camp obert i amb els ànims encesos. Una puntada d'Asencio a Pedri acabava amb una picabaralla amb grogues per al defensa, Valverde i Èric d'un Munuera Montero a qui el partit se l'escapava.

L’escenari era propici al Madrid, que començava a guanyar tots els duels. Era el moment per a la intervenció dels entrenadors. Flick va fer entrar Olmo per Fermín i Ferran per Lewandowski. I Alonso va treure forçat Valverde. Va substituir-lo per Güler i va renunciar als tres centrals. En l'espai deixat al mig de la defensa va aparèixer Raphinha que, amb l'ajuda d'un rebot amb Asencio, va fer el 3 a 2 a un quart d'hora del final. Moment per a l'entrada d'Mbappé.

Pretenia el Barça que no passés res fins al final. Però, una entrada innecessària de De Jong a Mbappé al mig del camp va obligar els blaugrana a resistir gairebé deu minuts en què va tornar Araujo i Joan García va atrapar un xut de Carreras i un cop de cap d'Asencio per donar el primer títol de la temporada.