Robert Prosinecki: Talent balcànic fràgil i fet a la seva

Avui fa 57 anys un futbolista cridat a marcar una època però al qual les circumstàncies no el van deixar de ser tot el que prometia. Malgrat tot, va ser campió d’Europa, va jugar al Barça i al Madrid, va ser dels pocs en marcar gols en un Mundial amb dues seleccions diferents i l’autor d’una de les anotacions que va donar a Croàcia el tercer lloc en el seu debut en una Copa del Món, la de França’98. És l’excentrecampista i actual entrenador de futbol Robert Prosinecki.

Per si no fos poc tot el canvi de seleccions que va fer en el decurs de la seva carrera, a més, no va néixer a l’antiga Iugoslàvia sinó a la població alemanya de Schwenningen, a la Selva Negra, prop de la frontera amb Suïssa. Era fill d’immigrants que van tornar a Iugoslàvia el 1979, just l’any abans de la mort del general Tito, l’home que va unir els Balcans i després del qual aquests van començar el procés que finalitzaria amb guerres i disgregació.

Però va ser durant la part final de la dècada dels vuitanta que Prosinecki va començar a fer-se un nom. Va destacar en la selecció iugoslava que va guanyar el Mundial juvenil de Xile, el 1987. Ho va fer tant, que va ser escollit el millor jugador del torneig, amb golàs de falta contra Brasil en els quarts de final inclòs.

Aquell any va fitxar per l’Estrella Roja de Belgrad i va ser amb l’equip blanc-i-vermell que obtindria el seu gran èxit de clubs, la Copa d’Europa del 1991, en guanyar per penals, en la final de Bari, l’Olympique de Marsella.

Abans, havia debutat en un Mundial, havia estat a Itàlia’90. El grup de jugadors campions del món juvenils s’afegien a la selecció absoluta. Ell va marcar un gol, en la primera fase contra Emirats Àrabs, però van caure contra l’Argentina de Maradona per penals en els quarts de final.

Després del títol europeu amb l’Estrella Roja, va fitxar pel Reial Madrid, però no hi va triomfar. Les múltiples lesions i, segons ha explicat més tard, el fet de ser fora del seu país mentre aquest es dessagnava en una guerra, el van afectar. Contínuament estava lesionat i per culpa d’això no podia mostrar el seu talent. La temporada 1994-95 va ser cedit a l’Oviedo, on va tornar a recordar aquell centrecampista tècnic, però amb gran capacitat física, que havia meravellat.

Tant, que Johan Cruyff el va voler repescar per al Barça. Però de blaugrana tampoc no va destacar en la darrera temporada del neerlandès com a entrenador. Va jugar un any al Sevilla i va tornar al Dinamo Zagreb, aleshores anomenat Croàcia. Després de la seva primera temporada va tornar a un mundial, ara amb la selecció del tauler d’escacs a la camiseta. I va tornar a marcar, en aquest cas en el duel pel tercer lloc contra els Països Baixos, que va donar el podi als croats.

Es retiraria set anys més tard i va iniciar una carrera d’entrenador qu el’ha dut a ser seleccionador d’Azerbaidjan, Bòsnia, Montenegro i, actualment, del Kirgirzstan. Una trajectòria estranya com la seva personalitat, la d’un fumador insaciable. Però com ell mateix diu «és el meu únic vici i ningú no viu cent anys». Bé, tant com ningú...