Stefan Edberg: El punt més àlgid del tennis suec

Fa algunes dècades, sobretot en les dels vuitanta i principi dels noranta del segle passat, el tennis que dominava el món era el suec, sobretot en els quadres masculins. El 1990, fins a dotze jugadors d’aquest país es trobaven situats en els cent primers llocs del rànquing. Seguien l’estel·la del mític Björn Borg, retirat prematurament quan només tenia 25 anys a principi del 1982 i que, durant el seu regnat, va crear afició a aquest esport entre els seus conciutadans.

Fa tot just 36 anys, aquesta llista mundial l’encapçalava un ros que convertia en un art el joc de servei i volea, en una època en què hi havia d’altres especialistes d’aquest estil que s’ha anat perdent, com ara John McEnroe, en els seus últims anys, o Boris Becker. Es tracta de Stefan Edberg, que avui fa 60 anys.

Ell va ser el tercer i fins ara últim suec de ser número 1 del món, just dos anys després que també ho fos un altre tennista que es va cansar jove de guanyar, Mats Wilander. En el referit estiu del 90, aquest darrer ja havia davallat fins al lloc 41, però abans que ell hi havia noms que sovintejaven les últimes rondes dels grans tornejos com ara Jonas Svensson, Magnus Gustafsson, Nicklas Kulti, Magnus Larsson, Peter Lundgren o Anders Jarryd, qui,a més, era un destacat doblista i havia ajudat el país a guanyar algunes Copa Davis.

El que diferenciava Edberg de gairebé tota la resta era el seu joc més ofensiu. Potser per això va fixar el seu lloc de residència a Londres, el bressol d’aquest tipus de joc amb el torneig de Wimbledon. Però la seva arribada al professionalisme va venir marcada per un succés molt tràgic.

Encara es trobava en categoria júnior, en la qual va sumar els quatre títols del Gran Eslam, quan un servei defectuós seu durant la final de l’Obert d’Austràlia va picar en l’entrecuix d’un jutge de línia. Aleshores, aquests encara seien en cadires altes per veure el bot de la pilota. Aquest va perdre l’equilibri i, en caure, va impactar amb el cap a terra. Va morir quinze dies després.

Li va costar refer-se, però l’any següent ja va ser campió olímpic a Los Angeles, on el tennis va ser esport d’exhibició. En va guanyar dues més, de bronze, quatre anys més tard a Seül. Durant la seva carrera va mostrar en tot moment una gran educació i saber estar. No se li coneixen escàndols, ni a dins, ni a fora de la pista.

Va guanyar sis Grans Eslams, dos a Austràlia, dos a Wimbledon i dos més a Nova York . Se li va escapar la final de Roland Garros, a la superfície que pitjor li anava, el 1989 en una final per al record contra l’estatunidenc Michael Chang. Són recordades les seves tres finals a l’All England Club contra Boris Becker, a qui va vèncer dues vegades i contra qui va perdre en l'altra.

Va tornar a ser número 1 del món el 1992 i l’any següent, Melbourne, va caure contra Jim Courier en la seva última gran final, prèvia al declivi. A partir d’allà, Suècia ha tingut bons jugadors com Thomas Enqvist, Robin Soderling o Magnus Norman, però amb ell es van acabar els números 1 i es va anar caient fins al paper residual que juga aquest país en l’actualitat.