"Em faria molt feliç tenir més suport de les marques de la meva terra"

El físic és l'aspecte que, en aparença, acostuma a diferenciar els esportistes d'alt nivell amb la resta de mortals. És innegable que una bona preparació física resulta imprescindible per excel·lir en una competició, però la maduresa mental des de petit i la constant capacitat de superació són les dues constants que acaben destriant el gra de la palla. N'és un clar exemple el triatleta callussenc Guillem Montiel, que als seus 26 anys ja s'ha col·locat entre els 30 primers del rànquing mundial, i afronta un 2026 per assentar-se al circuit internacional. Ja viu de l'esport, però li agradaria exhibir més marques de la seva terra als seus conjunts de triatleta.

Com s’enamora del triatló?

Gràcies a la família. Nedava des de petit i he viscut gairebé totes les etapes dels nedadors al CN Manresa. El meu tiet, en Jordi Vidal, feia triatló i a m’acompanyava a fer el triatló de Sant Vicenç de Castellet. Només un cop l’any, però era un dia en què m’ho passava molt bé. El meu germà gran va començar a fer-ne, i des de la barrera se’m feia molt difícil de resistir la temptació.

Ho va provar abans d’hora?

Ho vaig intentar. A banda de nedar vaig començar a apuntar-me a curses a peu per tota la comarca. Des de la cursa urbana de Manresa fins a la dels Traginers de Balsareny o la de Callús. En bici, la cosa es quedava en família [esbossa una rialla] sortia amb el meu tiet i el meu germà.

Ja aleshores detectava alguna aptitud que el fes somiar a professionalitzar-se?

Més que res la superació. Les dificultats que tenia, o el fet de no guanyar, no els veia com un obstacle, sinó com un procés d’aprenentatge: ‘no he guanyat, però he après i, per tant, ja soc millor’. En aquest sentit, crec que vaig madurar de bastant petit. Vaig veure que tenia un avantatge psicològic on podia marcar la diferència, sobretot en un esport de resistència.

Moltes hores al límit...

El cap no només és important per competir, sinó que gairebé ho és més en la preparació. No tinc por a lesionar-me, cometre errades o buidar-me, de fet li trobo un atractiu. Aquesta manera de veure els errors em va fer prendre la decisió de no parar fins a arribar al 100% del meu potencial. També m’ha fet passar per dificultats esportives i personals. He marxat de casa, he tornat, he canviat molts cops d’entrenador, de club... sempre per arribar al meu màxim com fos.

S’ha anat construint com atleta.

Acceptar que les coses no van bé és clau. Forma part del camí. Encara ara ho fa i ja tinc 26 anys. He fet aquest salt de nivell una mica tard, i si hagués tingut alguna ajuda extra potser l’hagués fet abans, però això va com va.

Que li hagi arribat tard l’oportunitat també pot ser beneficiós...

Amb tot el que he après, m'he convertit en una persona molt decidida i la gent del meu entorn ha volgut ajudar-me. El meu entrenador, el biomecànic, el nutricionista, el fisioterapeuta, i tots els amics que em donen un cop de mà en el que poden. D’aquesta manera han vist que no és un joc, que vull anar per totes, i crec que puc arribar a dalt de tot.

Ja de petit apuntava a bon triatleta?

Quan vaig començar al CN Manresa érem quatre gats, i jo el més petit. Sortia sempre dels primers de l’aigua, però en bici era un absolut desastre, fins al punt que després de 18 quilòmetres era el 200. Com que pesava molt poc i tenia bon càrdio, em defensava corrent.

Deuria ser dur...

La família em va dir que millor que no tornés a fer triatlons fins que millorés amb la bici. Però ja en aquell moment els vaig dir que al contrari, que havia de fer les proves amb la bici més dura per millorar. A l’últim triatló de l’any recordo que vaig aguantar un grup de bici uns tres quilòmetres i per mi va ser un èxit rotund.

Com continua creixent?

Al cap de dos anys vaig anar al CAR de Sant Cugat. Crec que no tenia el nivell aleshores, però sí aquesta fortalesa mental i van confiar en mi. Viure tres anys en un centre d’alt rendiment em va servir per tenir disciplina i ser molt estricte. De 13 podis a nivell nacional en categories inferiors només vaig ser capaç de guanyar una prova.

Va ser un salt de nivell...

Et diria que el definitiu per professionalitzar-me va ser l’any 2019. Va ser un any difícil perquè es va trencar la relació amb els atletes d’aquí, vaig començar a entrenar pel meu compte, sense entrenador, i vaig tenir resultats espectaculars. Fins al punt de guanyar proves nacionals per més de 5 minuts.

Per fi guanyava!

Em va servir per veure que tenia alguna cosa que la resta no. Vaig anar al centre de tecnificació de Galícia, però la cosa no va funcionar. Em conec molt, i allà no tenia poder de decisió sobre què fer. Vaig tornar per començar de nou pel meu compte.

Com es definiria com a triatleta?

Com una persona obsessiva amb les seves debilitats. Prova d’això és que al meu màxim estat de forma tinc una de les millors bicis del món. Quan una cosa no em surt bé, m’hi obsessiono fins que aconsegueixo el rendiment que vull.

Centrem-nos en aquest any. El seu primer gran dia és a l’Europeu de Pamplona?

Contra tot pronòstic. Ha estat la pretemporada més caòtica de la meva vida. Vaig començar amb un entrenador que no es va adaptar a la meva manera de treballar. Fins al dia del triatló no havia pogut fer cap entrenament de qualitat per una lesió. Hi anava amb molta por.

Així i tot, guanya...

Sabia que l’única possibilitat que tenia era baixant a córrer amb la màxima diferència possible i patir com mai. Sortia sabent que podia ser que no acabés la prova. Vaig atacar als tres quilòmetres de bici i vaig obrir 7 minuts. Anava tan just que corrent doblava rivals pujant i em desdoblaven de baixada, quan hi havia més perill...

I després d’això, debuta a les T100. Com definiria aquesta competició?

Les T100 són com la Fórmula 1. Només hi poden participar els 20 millors triatletes del món. Van veure que tenia potencial, i com que a la prova d’Espanya hi havia algunes baixes m’hi van convidar.

Era la cursa més important de la seva vida...

Que em donessin l'oportunitat ja era un èxit per mi, ja que a sobre s’emet per Eurosport i té un abast mundial. Vaig preparar el triatló molt bé, en alçada a Andorra i amb protocols de calor...

Ja podia córrer?

Vaig començar a fer-ho tres setmanes abans, però va ser una de les millors actuacions de la meva vida. Vam pujar a la bici i amb l’últim dorsal em vaig posar líder entre els quilòmetres 55 i 75. Era l'hòstia perquè estava amb el subcampió olímpic, el tres cops campió del món... Gairebé no havia pogut entrenar la cursa a peu i, tot i així, vaig mantenir un bon ritme per acabar sisè.

També va anar a les T100 de Dubai i el campionat del món de Qatar...

Totes dues van ser un premi. A Dubai ja hi vaig arribar molt just. Havia començat a entrenar el novembre i no havia parat. Estava esgotat tant físicament com mentalment. Vam fer Dubai com vam poder, i encara que no sortís com esperàvem, el resultat va ser correcte.

I el Mundial a Qatar?

Sabia que si hi anava no podria competir. Estava mort. Dormia deu hores, em llançava a l’aigua i a la mínima estava esgotat, no podia ni acabar els entrenaments. Però vull tenir futur a les T100 i vam acceptar perquè veiessin que estava compromès amb el circuit, que estigui com estigui donaré la cara. Va sortir un xurro, però ser a la gran final era un premi a la temporada.

Ja sap si hi podrà tornar aquest 2026?

Tot just porto una setmana i mitja d’entrenaments i encara no està res decidit. M’agradaria que em donessin l’oportunitat de fer tot el circuit de la T100 i disputar el rànquing general i lluitar podis, inclús alguna victòria. També vull ser al campionat del món de 70.3 d’Ironman, una franquícia privada on hi ha els millors del món i bons premis econòmics. També tinc plaça assegurada a l’europeu, que serà a Banyoles, i encara he de confirmar la del Mundial de llarga distància a Abu Dhabi.

Un calendari internacional...

Ara mateix soc el número 27 del món, i ha arribat un moment en què he de començar a escollir bé el calendari. He d’anar a fer poques proves, però que siguin amb el major nivell possible.

Parla de premis econòmics... es guanya la vida com a triatleta?

La veritat és que la meva situació és una mica especial. No competeixo per un club o un país i, per tant, ningú em paga un sou, només represento els meus patrocinadors. Tinc un representant que em busca marques, i encara que sigui el segon millor triatleta espanyol i tingui molta projecció, no hi ha gaires marques a l’estat disposades a patrocinar-me.

I d’aquí el Bages?

Només de la botiga de bicicletes The Cyclery i del Ral d’Avinyó. Han estat les dues úniques marques de la comarca que han volgut apostar per mi i la veritat és que em faria molt feliç tenir més suport de la meva terra. Sobretot perquè a Europa sí que hem trobat marques disposades a ajudar-me econòmicament.

En pot avançar alguna?

Encara no, però et puc dir que són molt potents. Una de Dinamarca i una altra d’Anglaterra. Serà determinant per la meva carrera, i en breu ho compartiré perquè em fa molta il·lusió. He arribat on volia quan era petit i ara vull viure el somni i arribar el més lluny possible.

Subscriu-te per seguir llegint