Gordon Strachan: El follet entremaliat del fubol escocès

Tot i que avui fa 69 anys, la seva imatge no ha canviat gaire de la que lluïa en la seva època de jugador. No se sabria dir ben bé si llavors tenia l’aparença de persona gran o és que ara la té de jove, però els cabells pèl-rojos i la cara d’entremaliat de Gordon Strachan no l’han abandonat en el decurs de la seva vida.

De fet, el seu país adora aquestes criatures, que ells anomenen brownies i que tenen fama de malcarats si les persones no valoren les feines de la llar que solen dur a terme. Strachan també ha mostrat sovint que té caràcter a l’hora de respondre si algú li toca allò que no sona, i que no és una gaita escocesa, precisament.

Aquest és un any particularment venturós pel futbol escocès, ja que la seva selecció torna a una Copa del Món per primer cop des del 1998. Intentarà superar la primera fase d’una gran competició, un fet que no ha succeït mai, i això que a la dècada dels vuitanta del segle passat disposava d’una gran plantilla, amb Strachan entre les seves estrelles.

Va néixer a la capital, a Edimburg, però es va formar com a jugador a una ciutat tan futbolística com Dundee, a l’est del país, on conviuen dos equips amb dos camps de futbol separats per pocs metres de distància. Era un extrem baix, molt ràpid i hàbil, però no només assistia els companys en forma de centrada, sinó que tenia facilitat pe marcar. De fet, el futbol escocès és el més tècnic de les illes britàniques, malgrat la seva imatge, i ha ofert al món molts jugadors d’aquest perfil.

Strachan va veure com li canviava la vida el 1977, quan el va fitxar l’Aberdeen. El primer any, va jugar poc, però llavors el club va fitxar un entrenador desconegut fins aleshores anomenat Alex Ferguson. Amb ell va guanyar la lliga el 1980, tot una fita en un país dominat pel Celtic i els Rangers. Després va ser campió de Copa i, el 1983, va dur l’equip al títol de la Recopa en una històrica final contra el Reial Madrid. L’any següent fitxaria pel Manchester United.

Allà hi va jugar cinc anys magnífics però, sobretot, va destacar en la selecció. Ja havia actuat al Mundial d’Espanya i també ho va fer en el de Mèxic, el 1986. Eren els seus millors anys, tot i que també va viure moments tristos, com el dia en què Escòcia es va classificar per a aquesta darrera Copa del Món i el seu tècnic, el llegendari Jock Stein, moria a la banqueta.

Després de retirar-se es va fer entrenador i va arribar a seleccionador, però sense classificar l’equip per a les grans cites. Això sí, mostrava el seu caràcter en declaracions divertides, de típic humor negre escocès. Com quan li van preguntar després d’un derrota que tallava una ratxa d’èxits i va respondre que «ara aniré a casa, em convertiré en alcohòlic i potser em llançaré des d’un pont». O quan li van demanar si era cert un fitxatge. «Tinc coses més importants en què pensar, com saber si em menjo un iogurt caducat de la nevera». O quan li van demanar una paraula ràpida després d’un partit i va contestar «velocitat». Tot un follet malcarat, però divertit.