Cathy Freeman: La pressió per ser la veu de tot un poble

És complicat tenir més pressió que la que va caure a damunt de les espatlles de l’australiana Cathy Freeman entre el setembre i l’octubre del 2000. L’atleta aborigen australiana, que avui fa 53 anys, va ser la imatge dels Jocs que es van organitzar al seu país, a Sydney, en el tombant del segle XXI.

Freeman, nascuda a la costa est del país, a una zona marginal de l’estat de Queensland, no va tenir una vida fàcil. Tenia avantpassats xinesos, sirians i escocesos, però ella es considerava una genuïna representant dels pobles nadius d’Austràlia, aquells que van ser marginats quan l’estat-continent va ser conquerit pels britànics i que ara tenien una bona oportunitat per reivindicar-se davant del món.

De fet, vuit anys abans, a Barcelona’92, s’havia convertit en la primera persona d’aquesta ètnia a arribar a uns Jocs després de no tenir-ho gens fàcil. Filla d’un exjugador de rugbi i d’una dona de la neteja de l’escola local, les seves qualitats atlètiques van sorgir ben aviat i ella estava determinada a guanyar un or olímpic.

Amb 14 anys ja havia guanyat títols nacionals en salt d’alçada i en totes les distàncies entre els 100 i els 400 metres. Aquesta seria, amb els anys, la seva gran prova. Això sí, va patir racisme a l’escola i el seu pare era un alcohòlic. Ella va arribar a reconèixer, després, que va ser un descans quan es va morir. La seva mare, una dona estricta, havia de fer de tot per mantenir la família i ella tampoc no va gaudir de bona salut.

De fet, una febre glandular ja va endarrerir el seu creixement atlètic i, a sobre, d’adulta, va tenir una depressió neuròtica per temes amorosos. La seva primera parella, el periodista esportiu Nic Bideau, li va fer el salt amb una altra atleta, la irlandesa Sonia O’Sullivan. Això la va fer entrar en el món de la beguda i el tabac i es va anar tornant obsessiva.

La seva segona parella, un treballador de Nike, Alexander Bodecker, va patir càncer de gola i ella es va sentir com obligada a romandre al seu costat, mentre Bideau tornava i s’hi barallava perquè n’estava gelós. Per acabar-ho d’adobar, la seva germana Anne-Marie, paralítica cerebral, havia mort d’un atac d’asma quan Cathy tenia només setze anys.

Malgrat això, la seva carrera atlètica va anar creixent, des de la medalla de plata a Atlanta’96 fins als ors en els Mundials d’Atenes’97 i Sevilla’99. A Sydney, a més, va ser l’última rellevista de la flama olímpica. Fins que va arribar la final dels 400 metres. Tota la vida centrada en una volta a la pista. Malgrat tot, va aguantar el pes de tot un poble i va endur-se la medalla d’or més desitjada enfundada en una granota futurista. Va ser l’últim important que va fer en el món de l’esport. Es retiraria tres anys després, amb només trenta. Això sí, quan ho va fer, i després de valorar la possibilitat de treballar en un circ, va crear la fundació que ara presideix i que té cura dels drets dels aborigens australians. Algú que va ser capaç de negar un ram de flors a la reina Isabel II en uns Jocs de la Commonwealth per protestar per com eren tractats hi tenia més dret que ningú.