El segrest de Juan Manuel Fangio: Propaganda castrista per derrotar el règim de Batista

Per a nosaltres, el 23-F sona a cop d’estat a Espanya. Avui fa 45 anys que va passar. Però abans, el 1958, avui en fa 68, va tenir lloc un altre fet a Cuba encaminat a posar fi a un altre règim, el de Fulgencio Batista i l’arribada al poder de la revolució de Fidel Castro. Va ser el segrest del cinc vegades campió del món de Fórmula 1, l’argentí Juan Manuel Fangio, abans del Gran Premi que es disputava a l’illa, que no era puntuable per al Mundial però que servia perquè els que manaven mostressin múscul. Va ser en una jornada en què tot va sortir al revés i que va acabar amb una gran tragèdia.

Fangio ja tenia 46 anys i ja havia acumulat tots els títols que guanyaria, el darrer l’any anterior. El Gran Premi de Cuba es disputava en un circuit d’anada i tornada per la zona del Malecón per mostrar tota l’aparent riquesa d’aleshores, la d’un enclau turístic dels Estats Units. Iles curses de cotxes sempre han buscar el diner. Només cal mirar a l’actualitat.

Tornant al 1958, les guerrilles que prendrien el poder l’any següent ja actuaven des de feia temps. Castro liderava el Moviment 26 de juliol, establerta a Sierra Maestra. Un altre front ja havia assaltat el Banc Nacional de Cuba el dia abans i, hores abans de la cursa, un jove alt que responia al sobrenom de «El Chueco» va assaltar Fangio. Li va dir que l’acompanyés a dins mateix del gegantí hotel Lincoln, on tota la caravana del campionat feia estada, i per davant del qual passava la prova.

El jove, que realment es deia Manuel Uziel, va fer pujar el campió a un cotxe i se’l va endur amb tota la calma del món. El pilot estava parlant amb gent de la seva confiança, enutjat perquè el Maserati que conduïa on havia respost bé al traçat cubà, malgrat que havia aconseguit el millor temps dels entrenaments. Quan va ser capturat, el segrestador li va dir que qualsevol moviment podria acabar en tragèdia.

Després, Fangio explicaria que va ser ben tractat . «Em van fer pujar a un Plymouth negre i el conductor, un noi amb metralladora, es va disculpar per provocar aquell inconvenient, però que no em farien mal». El van portar a una casa en què va dir que hi havia molta gent i, fins i tot, va firmar un autògraf a una de les ocupants per al seu fill, amb la data i tot.

El dictador Batista es va negar a suspendre la cursa, però va ser pitjor. A la sisena volta, el pilot d’origen asturià Armando García Cifuentes, amb un Ferrari, es va abraonar damunt del públic i va causar un drama, amb sis morts i desenes de ferits. La cursa es va donar per finalitzada amb victòria per al britànic Stirling Moss, que la liderava.

Mentrestant, al pis en què es miraven els fets per televisió, Fangio deia als seus segrestadors que «m’han fet un favor en impedir-me córrer la cursa». Un cop aconseguit el seu objectiu propagandístic, i tement ser trobats pel govern i que aquest assassinés el pilot per carregar-los el mort, els raptors van deixar anar l’ostatge. El 31 de desembre d’aquell any, Batista abandonaria l’illa i hi arrencaria una nova era.