"M'agradaria anar al Dakar i preparar-me jo mateix la moto"

La passió i l’enamorament del món del motor s’acostuma a transmetre de generació a generació. Més que famosa és la nissaga familiar dels Hill o els Schumacher a la Fórmula 1, la dels Sainz als ral·lis i en monoplaces, o la de la dinastia Andretti a l’IndyCar. Unes relacions familiars que no només acostumen a facilitar la vida als joves pilots en la parcel·la econòmica, sinó que també ho fan en les influències i contactes per a donar un impuls a la seva carrera. Tot el contrari del que li passa al Roger Ponsa, un jove pilot de Sant Salvador de Guardiola que el 2025 va ser subcampió català de Motocròs 2 i va ser sisè a l’estatal sub-18.

“Als meus pares no els agradava a cap dels dos, ara potser una mica més, però perquè no tenen més remei” reconeix mentre esbossa un somriure. “Però ja de petit, amb tres o quatre anys m’agradaven molt les motos, en veia una pel carrer i sempre demanava si hi podia pujar”. Una passió que, com en gairebé tots els nens, es traslladava també a la carta als Reis, “cada any, per Nadal, demanava una moto, però no arribava mai”. Per fortuna, el dia menys pensat va tenir un cop de sort: “A la carnisseria del poble hi havia un anunci que venien una moto, i els meus pares me la van comprar”.

Als meus pares no els agradaven les motos, però jo des dels quatre anys la demanava als Reis

Viatjar per agafar impuls

A l’inici, recorda que “els feia una mica de por”, tot i que ràpidament “van arribar a la conclusió que també em podia fer mal practicant altres esports”. El pas definitiu per a dedicar-se al motocròs li va arribar als 10 anys, curiosament, després de viure durant un any a Irlanda. “Als meus pares els agrada viatjar i també volien que nosaltres veiéssim noves maneres de fer, que aprenguéssim nous idiomes... Perquè tot això ens enriqueix”.

Quan va tornar a casa “vaig començar a entrenar com a tal i anar a les primeres competicions”. Va ser precisament en un altre d’aquests anys fora de casa, ja després de la pandèmia, que va anar a parar als Països Baixos. “Em va anar molt bé, perquè allà tots els circuits són de sorra, i això ho fa molt més exigent en l’aspecte físic i també en el de la tècnica”. Ponsa va anar agafant, a poc a poc, el secret al pilotatge i “vaig arribar a l’última cursa amb opcions de campionat”, tot i que una caiguda li ho va impedir. “Si vols que et digui la veritat m’hagués agradat tornar sense haver-me trencat el braç, ja que hagués aguantat millor que ningú les dues mànegues de 25 minuts en les quals competim a Catalunya”.

Una lesió que va arribar precisament després d’un dels seus millors resultats als Països Baixos: “Era la primera vegada que sortia primer, però vaig caure a la volta inicial i vaig haver de remuntar de l’últim fins al top-10. El problema va ser a la segona mànega, en què de nou vaig tenir una caiguda a la sortida i em van passar per damunt molts pilots, va ser una llàstima”. El perill zero no existeix en cap esport, i per evitar patir més de compte, la seva mare, l’Ester, ha trobat la manera de desfer el nus a l’estómac: “Combino passions, vaig per tot el circuit i gravo el Roger i tots els seus amics, ja ho saben i quan acaben les curses em venen a demanar els vídeos i les fotos” reconeix somrient.

Pilot, però també mecànic

Però si una cosa caracteritza especialment Ponsa és el fet que en paral·lel a la seva trajectòria com a pilot, s’està formant com a mecànic de competició a l’escola ETG Racing de Girona. “Com que els meus pares no hi entenen, sempre m’he hagut d’espavilar, i tenint en compte que acabava el batxillerat i em volia dedicar uns anys de manera seriosa al motocròs, em va semblar una molt bona opció”.

Em vull centrar a pilotar, però estudio mecànica per no deslligar-me del món del motor

Una formació que li serveix per no dependre de ningú a l’hora de posar a punt la moto, i fins i tot practicar gairebé qualsevol reparació al mateix garatge de casa seva. I alhora li obre una porta a no deslligar-se del món del motor si el somni de convertir-se en pilot professional no es compleix: “Ja he estat a l’europeu de motocròs i també vaig fer els Sis Dies Internacionals d’Enduro a Bèrgam com a mecànic. De moment em vull centrar a pilotar, i quan sigui més gran ja ho decidiré”.

Precisament combinant les dues facetes “i a mesura que em faig gran” es planteja l’opció de participar en una de les curses més mediàtiques: el Dakar. “M’agradaria, però ho veig complicat perquè val molts diners, tot i que tot és buscar espònsors i ajudes”. No començaria per la categoria més fàcil: “M’atrau la Motul, en què s’ho fan tot els pilots, encara que m’ho hauria de preparar molt bé, perquè si ja és dur amb equips, imagina fer-te tota la moto...”.

El cert és que sembla que ja ho prepara una mica. El garatge és ple de motos, cavallets, elements per substituir peces, cascs... i totes les plaques que l’han identificat a les curses al llarg de la seva trajectòria esportiva. Des del 501 amb què va començar, el 478 que una astròloga irlandesa li havia recomanat l’any que hi havia anat a viure, i finalment el 204 que porta ara en homenatge al seu avi: “El seu número preferit era el 24, i com que ja estava agafat per un altre pilot vaig decidir posar-hi un 0 al mig”.

Subscriu-te per seguir llegint