"Mentre el cos m'ho permeti, vull seguir lluitant per arribar al meu límit"

La manresana Mònica Clemente arribarà el maig als 30 anys havent recuperat el seu millor nivell. Acabada de proclamar campiona d'espanya de salt de perxa en pista curta, diumenge, ha superat fa poc la seva millor marca, assolida fa vuit anys. Enmig, un calvari de lesions que han provat el seu caràcter i que no han aconseguit que abandonés.

Arribava a València com a favorita, però aquesta és una arma de doble tall?

Sí, de vegades et comporta una mica de pressió. La meva intenció era guanyar però cada dia és diferent. No sé com em trobaré jo o les companyes i s’ha de lluitar.

A més, la prova era a les deu del matí, molt d’hora. Els afecta molt?

Va a persones. Per sort, estic acostumada a entrenar-me de matins, tot i que tant d’hora costa llevar el cos. A la tarda les competicions solen anar una mica millor perquè estàs més despert.

Va fer un nul en la primera alçada, però amb la segona ja va assegurar el títol. Com ho va plantejar?

Vaig començar a 4,15 metres, però vaig fer un nul. Era un tema d’arreglar la cursa perquè feia una estona que estava parada. Es va solucionar. Vaig passar de la següent alçada i vaig deixar que les companyes es juguessin la posició. Quan vaig veure que no ho aconseguien, vaig passar a 4,35. La vaig superar i llavors ja vaig anar a buscar la marca personal.

Vostè té 4,46 metres però no va buscar 4,47 sinó directament 4,50. No podia fer-ho?

Sí que podia demanar-ho, però venia amb ambició al campionat i m’hi veia capaç i fins i tot intentar alguna cosa més després, però no va ser el dia. Els tres salts no van ser dolents i potser tenint l’or assegurat no tenia tanta pressió per superar-ho com en d’altres circumstàncies, tot i que crec que va ser més aviat que no era el moment.

Ve de fer 4,46, el seu rècord personal, a la mateixa pista la setmana anterior. Es troba en el millor moment de la seva carrera?

I tant! He tingut sort que aquest any m’està anant bé amb les lesions, després de moltes temporades. M’he pogut entrenar i l’estat de forma era molt bo. Això m’ajudava a estar convençuda i en les competicions veia que podia pujar més amunt que les marques amb les quals sempre assegurava. Assolir la marca personal em va ajudar a treure’m l’espina a la pista coberta.

La seva marca anterior era del 2018. Com ha estat aquest procés de vuit anys, fins poder batre-la?

Ha estat difícil en alguns moments, però tampoc no ho he passat tan malament. He tingut mala sort amb moltes lesions que m’han impedit fer temporades normals i m’han aturat a la meitat. Em feia perdre una mica la confiança. Però la meva voluntat ha estat el motor que m’ha fet seguir perquè creia que podia saltar més. Mentre cregui que puc i el cos m’ho permeti, vull seguir lluitant per arribar al meu límit.

Quines han estat les lesions més dures?

La més important va ser quan em van operar de l’espatlla perquè em vaig trencar el làbrum [cartílag de l’espatlla]. També vaig tenir un edema a l’esquena i, a partir d’aquí lesions musculars als isquiotibials, al taló dos anys seguits. Cosetes... De vegades passa que pares perquè tens una lesió i quan vols tornar, no sé si perquè tornes amb més ganes, recaus en una altra cosa i vas temptejant a veure com ho pots fer. Sempre he anat a mitges.

En cap moment ha pensat a deixar-ho córrer?

Sí que m’ha passat pel cap. Sempre hi ha moments durs en què penses que què estàs fent seguint amb això. No estic vivint de l’atletisme. Però m’agradava i la gent del meu voltant m’ha ajudat molt a creure en mi i he tirat cap aquí. També penso que o ho faig ara, o no podré tornar enrere.

A què es dedica, professionalment?

Estava en una consultora que vaig deixar i estava acabant un màster que acabaré aquest any i començaré pràctiques al CAR de Sant Cugat, on m’han facilitat molt les coses. Les faré de transformació digital i allà em faciliten treballar al departament d’Informàtica i fer currículum del màster que he fet ara. Vaig estudiar una enginyeria, però no m’hi veia treballant ara.

Al CAR també hi fa entrenaments?

Allà, però a la pista de Manresa hi vaig sovint perquè hi segueixo sent entrenadora.

Tenir una família amb una mare entrenadora i uns germans que també fan salt de perxa l’ha ajudat a superar els moments durs?

Que tots entenguin què és l’atletisme ajuda moltíssim. Ells no m’han pressionat mai de manera negativa i sempre m’han animat a fer el que vulgui. Els meus germans han escollit seguir fent perxa, però ara estan treballant i tan tranquils i jo he preferit seguir lluitant, però sempre he tingut llibertat i això ajuda.

Té un històric de l’atletisme estatal com Alberto Ruiz com a entrenador. Com l’ajuda a afrontar les dificultats?

Fa deu anys que és el meu entrenador, ja ho era en l’etapa anterior de les bones marques, i sempre m’explica historietes. Ara ja em faig gran. No ho soc tant, però és cert que estic en els meus últims anys de plenitud, perquè es el que el cos permet, i ell sempre em diu que que ho va passar malament i va tenir lesions, però que va anar a uns Jocs i fent les millors marques als trenta i pocs anys. És la persona que més confia en la meva capacitat i me’n refio molt.

Té confiança de tornar a un gran campionat com l’europeu de Berlín del 2018?

Ha canviat la manera de classificar-nos, però estic molt convençuda d’anar a l’europeu d’aquest any. Espero que no canviï res i penso que amb aquestes marques hi podré anar. A veure si tinc sort i m’acompanya la temporada a l’aire lliure i m’ho asseguro. He fet la mínima que em demana la federació, però no m’assegura ser-hi al cent per cent. N’entren unes quantes per marca directa i la resta, per rànquing. Cal anar competint i veure si hi soc.

Per tant, farà moltes competicions a l’aire lliure?

No crec que canviï molt quant a quantitat, però estaran pensades per millorar marca. A veure si em respecten les lesions i saltar una mica més.

El tema de les lesions encara el té al cap?

No és cap trauma, però fa molt temps que em preparo i sé què pot aguantar el meu cos. Estic molt més pendent de veure quan arribo al límit per no fer-me mal. Aquest autoconeixement m’ajuda a saber quant puc fer. Ara farem càrrega de treball per afinar quan tornin les competicions, a final d’abril o maig, amb les lligues i totes les altres.

El seu equip és el Diputació de València, després de sortir de l’Avinent i de passar pel Barça. Com s’hi troba?

És el meu segon any i m’hi tracten molt bé. Hi ha molt bon ambient. No m’ho imaginava d’un club gran. Són molt propers.