«El cost personal que vaig haver de pagar va ser alt»

Juanjo Brau (Sant Vicenç de Castellet, 1964) va estar divuit anys al departament de recuperació i fisioteràpia del Barça. Temps suficient per tenir molt a explicar. Ho farà aquest divendres, a les 18.30 hores, a la Biblioteca Salvador Vives Casajuana de la seva vila natal, en la presentació del seu llibre "Lo que el fútbol no ve. El lado invisible del éxito: lesiones, esfuerzo y resiliencia", de l'editorial Magazzini Salani, a càrrec dels periodistes Cristina Riba i Artur Peguera.

Es va trobar amb la necessitat d’escriure un llibre o va ser una proposta?

Va ser una proposta i per a mi una sorpresa. Sempre m’havien dit que l’havia de fer, però l’editorial Magazzini em va engrescar i la seva proposta, quant a la llibertat per escriure’l, em va agradar.

Al seu cap hi havia fer un llibre més tècnic, o de vivències?

Tècnic no, de vivències de ser a dins del Barça, la factura personal que pagues per ser-hi, les coses que no es poden explicar, no perquè siguin secretes, sinó perquè voldries justificar perquè s’han fet i, sobretot, per mostrar que no tot és tan fàcil, ni tan bonic, ni que treballis al club de la teva vida. Tot té un cost personal i, enmig d’anècdotes, explico com actuava sota un focus que està apagat.

El títol va referit a allò que els de fora d’aquest entorn no veiem?

Són les coses que, si se sabessin, es relativitzarien més. Explico com ho interpretava i què m’angoixava allà a dins, la responsabilitat que tens, el patiment perquè tot té molta transcendència i sovint hi ha interessos des de fora que perjudiquen els de dins.

El soroll extern és el que llasta més?

Hi ha molt soroll. El Barça genera sempre estat d’opinió i sempre hi ha hagut «-ismes». Darrere de les crítiques sempre hi ha algú que se'n beneficia.

Algunes crítiques dels mitjans són més per interès que per desconeixement?

Això mateix. I el perjudicat és el més dèbil, que és qui té menys poder de decisió. Quan hi ha moltes lesions i hi ha informacions que s’estan fent coses malament, ho ha d’explicar algú, perquè des de fora, no es veu. Qui escriu, no és a dins del vestidor. Aquest algú ho fa perquè es vol treure la responsabilitat de què està passant o perquè vol perjudicar algú de dins.

I en 18 anys, quantes punyalades creuades d’aquestes ha esquivat?

He tingut la sort que m’agrada la pressió i la responsabilitat, però afrontar aquestes situacions és difícil perquè veus d’on venen i de qui venen. I més havent estat tants anys amb Messi, des del futbol base. Sé tot el que m’havia de quedar perquè no s’escapés. I també amb Ronaldinho, Eto’o o Neymar, jugadors que generen molt interès. El cost era que jo sabia què passava, però gestionar-ho, no depenia de mi. Això m’estressava. Hi ha un entorn complex i tòxic al voltant de tots ells. Jo havia de defensar el club, però també el jugador, perquè era un actiu del club. Era molt difícil.

Aquest soroll també influeix, en les lesions dels jugadors?

Evidentment, i ho estem veient darrerament amb la salut mental. És un desgast personal molt alt perquè et fiscalitzen cada dia. I que guanyin molts diners no hi té res a veure. Els futbolistes ho llegeixen tot.

Molts diuen que no.

Això és mentida. Potser no ho llegeixen, però els arriba. Vaig arribar al primer equip la temporada 2004-05 i ens trobàvem els diaris de paper. Gairebé no hi havia digital. Si no ho miraves, demà ja no hi era. Avui en dia és instantani i el jugador és molt vulnerable davant de l’opinió pública.

Com són ells, en general, en la distància curta?

S’obren totalment perquè quan estan lesionats són vulnerables. Volen estar bé, però estan sols i aïllats de la competició. Els és molt difícil conviure-hi. El fisio que està al seu costat és el contenidor al qual aboca les incerteses, frustracions o incomoditats. Tenen en comú que són competitius i volen resoldre-ho aviat, però cadascun té la seva personalitat. El que m’han explicat és el que mai no podré escriure en un llibre, que seria el de la morbositat. En aquest he volgut reflectir una manera de pensar i que es vegi que qui ho escriu soc jo.

El pròleg li fa Puyol. Per què ell?

Primer, perquè és el meu amic i ens en vam fer davant de les seves adversitats. A més, representa el Barça en tots els aspectes, el patiment, el sentiment de pertinença a un club, un capità honrat i modèlic...

El seu llegat es veu ara en jugadors del primer equip?

Potser en Cubarsí, o Eric Garcia. Sobretot els de casa. Si no ets de la casa, no pots tenir aquest sentiment. Ara tenim un equip que il·lusiona, però sempre dic que en els anys de Guardiola era què, com i amb qui ho fèiem. I tota l’estructura era de casa, equip tècnic, mèdic i jugadors. Tots ens havíem format a sota.

El dia del seu comiat, el 2021, va escriure «me’n vaig amb la convicció que no he deixat de ser mai conseqüent amb allò per què se’m requeria i que mai no he deixat de banda el respecte per la meva professió». Què volia dir?

No em volia prostituir per la meva feina. Per molt que em pressionessin, no aniria mai contra la meva professió. Vaig plegar perquè quan vaig firmar el contracte de cap em van demanar que deixés un llegat al club. Vaig començar amb 45 fisios i marxo amb 70 i una estructura professional, amb una formació en la idea Barça. Per això em vaig emprenyar tant quan van destrossar aquest departament. Laporta em va demanar que seguís, però jo no vull ser un funcionari del Barça.

El va decebre Xavi?

Sí. Ell em va reconèixer que jo era incompatible amb la gent que va portar. I vaig marxar content del Barça perquè he deixat una feina que m’han reconegut els companys de professió. I no va ser ell qui va deslligar la nova estructura de l’anterior, sinó la gent que va portar. Avui, d’allò, al primer equip, ja no queda res i ara hi ha hagut foc nou amb gent que no és de la casa, que no dic que no siguin bons, però no és el mateix. Em va saber greu que toquessin persones del meu entorn només perquè no quedés res de l’anterior.

Tornaria al Barça, amb les condicions adequades?

No, crec que ha acabat. [s’ho rumia]. Potser amb un dia a dia diferent. I no ho sé. Ara diria que no. Sé el cost que vaig haver de pagar, que va ser alt. Vaig necessitar professionals de la salut per acabar els últims anys i que m’ajudessin a gestionar saber que allò podia passar i no poder-ho evitar. Però reitero que vaig marxar feliç. El Barça m’ho ha donat tot i estic agraït.

Com veu Flick, des de fora?

Molt bé. Té un tarannà estil Rijkaard i es veu què pensen els jugadors d’ell. Se’l veu algú molt identificat i té molta connexió amb Deco, que és una persona fàcil quant a relació. Ha percebut la identitat, però també és cert que les coses han anat bé. Encara no ha vist un entorn dur, que disparen des de Montjuïc i des del Tibidabo i els socis també som ara més permissius perquè molts dels jugadors són nostres, de la casa. I a sobre, et surt un Lamine Yamal.

Ha parlat de costos personals. També el va afectar tants anys d’aparèixer al costat de Messi i que apareguessin notícies de tot tipus sobre la seva relació?

No, perquè n’assumia les conseqüències. Amb ell comentàvem que no pots debatre de tot el que surt de tu, perquè estàs generant un estat d’opinió.

Va entendre la seva sortida del club, també el 2021, uns mesos abans que la de vostè?

No. L’endemà que se sabés que no renovava havia quedat amb ell per entrenar. M’havia trucat tornant d’Eivissa perquè l’equip marxava de pretemporada. Encara hauria pogut donar molt al Barça. Es va argumentar el tema econòmic, que era important, però també genera molts diners. Hi ha coses que queden al limbo de com va anar tot.

Hi té relació, ara?

Fa temps que no parlem, però de vegades per missatge, sí.

Vostè què és proper a Laporta i a Messi, es pot arreglar, aquesta relació?

Al final el temps sol reconduir les coses. També hi ha distància perquè és als Estats Units.

Com interpreta les seves fotografies al Camp Nou?

Em van sorprendre, però no és premeditat per crear embolics. Encara que pot ser que hi hagi algun missatge ocult. De tota manera, no et pots apropiar Messi com a candidat sinó, quan has guanyat, anar-hi i oferir-li un lloc.

En quin el veu?

Com a ambaixador, president honorífic. Un personatge així és una icona. En els temps que corren, ha d’estar per sobre d’un càrrec. Ha de ser imatge del Barça al món. És més conegut que qualsevol president. Ningú no se’l pot apropiar per benefici propi, sinó del club.

Subscriu-te per seguir llegint