Raúl Arévalo: "Els segrestadors de Quini el van triar veient una revista"

El segrest de Quini, el futbolista del Barça, va ser un dels fets que van commocionar els espanyols en 1981, un any convuls en el qual també es va viure el 23-F. Movistar Plus+ recorda, des de la comèdia, l'esperpèntic cas en 'Per cent milions', sèrie protagonitzada per Raúl Arévalo. L'actor d''Antidisturbis', 'Els amants passatgers', 'L'illa mínima' i director de 'Tarda per a la ira' (que li va valer el Goya) interpreta a un dels segrestadors, el capitost del trio.

El cas del segrest de Quini li sonava per endavant?

Coneixia el cas, però el bàsic: que havien segrestat a Quini, que al principi es va pensar que podia ser ETA i que al final van ser tres senyors de Saragossa. També recordava haver sentit fa anys a companys dir que aquesta història feia per a una pel·lícula. I mira, anys després ha estat Nacho García Velilla qui l'ha dut a terme en forma de minisèrie.

És curiós que s'abordi el cas des de l'humor. Xoca que un segrest es tracti en clau de comèdia.

Sí, és curiós. D'una banda, Nacho García Velilla és un director de comèdies i això ja marca el to. I per un altre, el cas de Quini té elements molt particulars: ocorre poc després del cop d'estat, en una Espanya molt convulsa, amb crisi econòmica, i tres homes desesperats cometen aquesta bogeria. Hi ha coses que semblen de guió, però són reals.

Com quins?

Escoltem àudios de les crides [que feien els segrestadors a la dona de Quini] i hi ha coses que no dones crèdit, com quan diuen que Quini menja com una llima, o que els van enxampar per l'accent aragonès, encara que volguessin canviar la veu. Són situacions molt tronades que semblen inventades, però no ho són. Nacho ha vist el filó per a fer una comèdia negra i l'ha portat al seu estil. Ara bé, sense oblidar que va ser un fet traumàtic per a la família. Encara que ell va perdonar als segrestadors i tot va acabar relativament bé, no deixa de ser una cosa molt dura. Una cosa és fer una comèdia negra i una altra frivolitzar amb el tema, que no té gens de gràcia. Per això em crida l'atenció que ens hagin arribat a preguntar a qui segrestaríem nosaltres avui dia. Òbviament, a ningú. Espero que s'entengui que, encara que s'hagi fet una comèdia amb un to tan particular, és un cas que no té punyetera gràcia.

La família ha donat el seu vistiplau al projecte?

Els fills de Quini fan un 'cameo'. Van venir a una passada i tenien sentiments oposats, no en quant a la sèrie, sinó al que senten. D'una banda, entenen el to i ja sabien que anava a ser així, però al mateix temps els remou, perquè recorden lo malament que ho va passar la seva mare i el que van patir ells.

El seu personatge i el dels altres dos segrestadors generen una certa empatia, perquè són uns perdedors. Fins i tot diuen: "No som delinqüents, som pobres".

Això és real, li ho van dir a la policia suïssa, està en el sumari. I sí, aquí està la mà de Velilla, que sap humanitzar als personatges perquè funcioni la comèdia. No sé com eren exactament en la vida real, perquè no hem tingut contacte amb ells, però cal entendre que està escrita amb molta llibertat i hi ha moltes coses canviades. Per a mi, màxim respecte a la família i al patiment que van viure, però la sèrie està enfocada per a parlar una mica d'una època i d'una mena d'idiosincràsia, d'una picardia, molt d'aquí, i això em sembla molt interessant.

Hi ha escenes que semblen increïbles, com quan decideixen a qui segrestar mirant una revista.

Sí, segons sembla això també és real. Segons el que es recull, van triar a la víctima veient la revista 'Hola!'. Després Nacho li dona el seu toc de comèdia, clar, però la base és aquí.

La sèrie també funciona com a homenatge a Quini, no creu?

Sí, totalment. Tothom deia que era una boníssima persona, i ho va demostrar perdonant públicament als seus segrestadors. Tenia uns valors que potser avui s'han perdut una mica.

La història també reflecteix com la desesperació pot portar a fer coses impensables.

Sí, encara que vull pensar que algú que fa una cosa així no està bé. Però és cert que la desesperació pot portar-te a llocs que un no imagina fins que es veu en aquesta situació.

Es va documentar més sobre el cas quan va rebre el guió?

Sí, clar. Nacho tenia molta informació i ens la va passar.

Va parlar amb els fills de Quini quan van coincidir en el rodatge?

No. Estaven encantant que es fes una sèrie homenatjant el seu pare, però tampoc contaven històries en concret ni els anaves a preguntar com el va passar la seva mare. És obvi que ho passaria malament. Imagino que a Nacho sí que li comptarien més detalls a l'hora d'escriure, però els actors no preguntem res en aquest sentit.

El cobrament del rescat també va ser bastant caòtic en la vida real.

Sí, tot això és real. És tot tan tronat i tan rocambolesc que s'entén que d'aquí surti una comèdia negra.

Per què recomanaria veure la sèrie?

Crec que conta una part de la nostra història relativament recent, i crec que això és necessari per a entendre d'on venim i com estem. Se centra molt també en el marc històric i social de l'època. I em sembla molt interessant contar aquestes històries, ja sigui des de la comèdia explicant el segrest de Quini o des del 'thriller' o el drama, fent 'Anatomia d'un instant' sobre el 23-F.

A més d'actor, també ha dirigit alguna pel·lícula, com la premiada 'Tard per a la ira'. Li agradaria repetir?

Sí, clar. Tinc la sort que em va bé com a actor, que tinc treball, em dona menjar i és el que em fa feliç. Però sí que, després d'uns anys, em ve de gust reprendre la direcció.

Té algun projecte en ment?

Sí, alguna idea hi ha, però encara està en desenvolupament.