Anton Geesink: L’home que va fer emmudir una tradició

Si encara fos viu, avui faria 92 anys. El 6 d’abril del 1934 va néixer a Utrecht un home del qual es diu que va provocar molts suïcidis, trenta anys més tard, a milers de quilòmetres de distància, al Japó. Ja fa gairebé setze anys que va morir, però al país del sol ixent solen fer encara mala cara quan se’ls recorda el nom del gegant neerlandès Anton Geesink.

I és que el judo, al Japó, és més que un esport, és una manera de viure. I encara més dècades enrere, quan els seus lluitadors s’imposaven en totes les competicions. No cal dir que guanyar les quatre categories que se celebraven el 1964 als Jocs de Tòquio eren qüestió d’honor nacional. Però tampoc no es pot dir que no anessin avisats. Tres anys enrere, el 1961, Geesink ja havia derrotat a París el campió nipó, Koji Sone, un resultat que va deixar corpresa tota la nació oriental.

Les seves condicions físiques, 1,98 metres d’alçada i 111 quilos de pes que es movien amb total perfecció, el feien ideal per a aquest esport. Ja havia estat subcampió europeu amb només 17 anys i es va endur el primer ceptre continental dotze mesos més tard. De fet, va arribar a ser 21 vegades campió d’Europa en la seva carrera.

La fita del 1961, quan va aconseguir vèncer Sone, el va posar al radar. A Tòquio era l’enemic número 1. I encara més quan els esportistes locals van anar guanyant les categories de 68 i de més i de menys de 80 quilos. Faltava la cirereta del pastís. Però costaria posar-la.

D’entre tots els grans judokes que tenia, Japó va triar per enfrontar-s’hi Akio Kaminaga, de 107 quilos. En la competició de judo només pot participar un atleta per país i per categoria i llavors existia la categoria open, en què podia haver-hi esportistes de pesos molt diferents. Els organitzadors van pensar en Isao Inokuma, de 70 quilos, que ja havia guanyat la categoria més baixa. Podia ser que l’habilitat d’un oponent molt més lleuger desestabilitzés Geesink.

Però no va ser així. Van optar per aparellar-lo amb algú de la seva mida. Tots dos van avançar per totes les rondes sense problemes fins arribar a la final. Allà, el neerlandès ho tenia clar. Atacaria Kaminaga al seu punt dèbil, el combat al terra. Així, el va fer caure i el va immobilitzar durant 30 segons damunt del tatami. Va ser com ofegar tota una nació. Tothom va emmudir mentre els companys de Kaminaga ploraven. Geesink no va celebrar la victòria, ni va deixar que ningú no l’abracés en senyal de respecte per als locals. Tot i això, els aficionats japonesos es van aixecar a aplaudir-lo.

Geesink va morir el 2010 d’un infart després d’haver estat membre del COI i d’haver admès que havia acceptat un suborn en la votació per als Jocs d’hivern del 2002 de Salt Lake City per invertir els diners en la fundació per a l’esport neerlandès. Kaminaga va ser expulsat de l’equip, tot i que hi va tornar a Barcelona’92 com a tècnic, un any abans de morir. I Inokuma, frustrat per no haver estat triat per a aquell combat i per no haver pogut lluitar mai amb Geesink es va practicar el seppuku, el suïcidi ritual japonès, el 2001.