Loles Vives, la dona més ràpida de l’Estat

«Tenia onze anys», diu Loles Vives (Manresa, 1957), «quan em van oferir que comencés amb l’atletisme». Campiona d’Espanya, d’Europa i del món en velocitat, salt i proves combinades, Loles Vives ha batut el rècord d’Espanya de 100 metres llisos en totes les categories en les quals ha participat. Periodista, nutricionista i, també, divulgadora, l’atleta manresana ha dedicat gairebé tota la seva vida a l’esport.

La seva trajectòria com a velocista va començar al congost quan, en una competició de l’escola, membres del Club Atlètic Manresa «van veure que corria molt», explica Vives. Ja familiaritzada amb el món de l’esport i amb els seus cosins i germà com a referents atletes, de seguida va dir que sí. «Un dels moments que mai oblidaré va ser quan una delegada del Club Atlètic em va portar, a casa, les meves primeres sabatilles de claus llargs», continua. Un detall, el dels claus, que deixa constància del debut de l’atleta en pista de cendra, material del qual, abans del tartà actual, estaven fetes les pistes. «Acabàvem com guilles», afegeix.

La manresana de seguida va demostrar un gran talent, motiu pel qual mai no va competir en categoria cadet: «van falsificar-me la fitxa del club (trampa per la qual la van sancionar) i vaig passar directament a juvenil», explica. Vives va començar a guanyar campionats fins que, ja en categoria absoluta, va assolir una de les seves marques més rellevants: es va convertir primera atleta espanyola en fer, el 1979 als Campionats de Catalunya Absoluts, els 100 metres llisos en menys de 12 segons. «Fins aleshores moltes competicions es feien amb marcatge manual», explica Vives, però el seu rècord ja es va mesurar amb marcatge electrònic «més exacte sempre a la baixa», continua. El rècord, quaranta-sis anys després, encara duu el seu nom.

Però la Loles Vives no només corre. Entre 1988 i 1992, i després de deixar l’atletisme de forma professional, l’esportista va començar a treballar com a periodista al Mundo Deportivo. Cobria l’atletisme, la gimnàstica i les notícies sobre el comitè olímpic, amb els Jocs que es van celebrar, l’any 92, a la capital catalana. «Vaig conèixer grans atletes i esportistes», explica, entre els quals els velocistes Carl Lewis i Ben Johnson (que, més tard, donaria positiu) i a la Nadia Comăneci. «La vam portar a veure un tablao andalús, perquè li feia molta il·lusió», recorda. D’aquella etapa, però, el que més la va marcar va ser el Campionat Mundial d’Atletisme de Tòquio del 1991. Vives va anar a cobrir l’esdeveniment: «fins aleshores, el rècord del món en salt de llargada masculí el tenia Bob Beamon. L’havia aconseguit a Mèxic el 1968 i tothom el creia imbatible», explica l’atleta. Però, contra tot pronòstic, el també estatunidenc Mike Powell el va superar, establint un nou rècord mundial, vigent encara a dia d’avui. «Aquella nit vaig ser la primera periodista a dir-li a Bob Beamon que havia perdut el títol. Vaig ser la primera a entrevistar-lo», diu Vives.

No satisfeta amb la carrera periodística i els èxits esportius, Loles Vives es va convertir, el 1997, en la fundadora de la primera agència d’entrenament personal a domicili: Gymhome. Ja resident a Madrid (on viu actualment), Vives va començar a deixar targetes a les bústies del barri oferint-se com a entrenadora personal. Graduada en biologia, especialitzada en nutrició esportiva i monitora d’atletisme, Loles Vives oferia sessions personalitzades d’una hora. Inspirada en un model de negoci que ja funcionava als Estats Units, l’èxit va ser rotund: «tenia tota mena de clients. Vaig començar contractant estudiants d’INEF i, més tard, vaig fundar l’agència. L’empresa va acabar obrint franquícies en altres llocs de l’estat», explica.

En efecte, el model proposat per Vives havia arribat per quedar-se. «Actualment, sembla que hi hagi una obsessió per estar en forma, per ser més longeu. Hi ha molts influenciadors i entrenadors, suplements alimentaris i molta més desinformació que mai. Però també hi ha molta més gent en forma, i gent que, cada cop més gran, comença a fer esport», diu. De fet, aquest és un dels temes que tracta el seu llibre Pacta con el diablo (Córner, 2016), on l’esportista exposa deu clàusules per a mantenir-se sa i en forma «i viure bé», assegura, «perquè l’esport és per a totes les edats». I ella ho ha pogut comprovar. Tornant a competir en atletisme a quaranta anys, Vives ha vist un auge de persones que entrenen en categoria màster: «dones de 70, 75, 80 i 85 anys que competeixen en aquestes categories… elles són, ara per ara, el meu referent», assegura.

Amb una llarga trajectòria a l’esquena, actualment Loles Vives està preparant una sèrie d’articles sobre els canvis que hi ha hagut en el món de l’atletisme: les pistes de cendra, les sabates de claus llargs, el martell i el clau per clavar els estreps… i també el tabú sobre la regla «de la qual, ara, ja es pot parlar», diu, o les denúncies sobre abusos sexuals per part d’entrenadors «que havien quedat, per por, totalment silenciats durant anys», afegeix. Però, tot i els anys que ha fet atletisme, a la Loles Vives encara li queda una fita per complir: «el meu objectiu és córrer 100 metres amb 100 anys». El difícil, diu, no són els 100 metres, sinó arribar al centenari.

Subscriu-te per seguir llegint