"Només contemplava seguir si em convertia en entrenador professional"

Amant del bàsquet i sempre a la recerca de nous reptes, Marc Rovirosa va arribar a Manresa gairebé per casualitat. S'havia format al Vendrell i havia consolidat el seu nivell al CB Igualada i al TGN, però una eliminatòria de cadet preferent li va obrir les portes del Manresa CBF. Han estat tres temporades històriques per a l’entitat, assolint l'ascens a Lliga Femenina 2, consolidant el projecte i certicant la permanència aquest any. En marxa orgullós, sense tancar les portes a tornar, però convençut a fer el pas definitiu cap al professionalisme capitanejant el CB Isla Bonita canari.

Com se sent ara que ja tothom sap que tanca l’etapa al capdavant del Manresa CBF?

Estic molt content de l’escalf que he rebut, perquè tothom ha tingut un gest en aquests darrers dies i setmanes. Hem tingut molt de temps per acomiadar-nos i això ha estat positiu. Estic molt, molt content de la manera com ho hem pogut tancar l’etapa.

Com va viure l’homenatge que li van fer dissabte al Congost?

Va ser molt emotiu, perquè hi havia molta gent del club, gent a qui estimes, la família... Soc molt competitiu i també vaig tenir un sabor agredolç perquè no vam guanyar, però també tenia molt clar que l’objectiu era gaudir del dia, gaudir del comiat. Va ser molt emocionant.

Ja sabem com ha acabat la seva trajectòria a Manresa, però com va començar a interessar-se per entrenar equips de bàsquet?

Tot va començar al Vendrell. Vaig començar jugant i des de la direcció esportiva sempre buscaven entrenadors. Tenia 16 o 17 anys, i vaig començar amb equips fluixets.

I en algun moment fa una passa endavant...

El club tenia un sènior B molt social on jugava amb els meus amics, i aleshores vaig començar a fer d’entrenador i jugador. Després em vaig retirar com a jugador i ho vaig enllaçar amb portar un sènior a Segona Catalana. Vam tenir dos bons anys a l’inici, però al final tot es va tòrcer una mica i com que també era el director esportiu, em vaig ‘autocessar’. (Se li escapa el riure)

Després passa per Igualada...

Exactament, durant dos anys vaig portar el sènior B i era l’assistent del Jordi Martí amb l’equip a Lliga EBA, i el tercer em centro només en el sènior B.

I llavors comences a entrenar equips femenins a Tarragona.

Sí, vaig començar entrenant el TGN a Copa i com que la meva parella és d’Igualada i me n’hi vaig anar a viure, va aparèixer l’opció de venir a Manresa.

Com li apareix?

Una mica per casualitat. L’últim mig any vaig agafar també el Cadet Preferent del TGN, i vaig coincidir amb el Manresa CBF que portava el Josep Esquius en un dels partits de fases. Vam anar a prendre’ns alguna cosa i en aquell moment li vaig comentar que tenia previst venir a viure a Igualada. Ell ho va comentar al club, i arran d’això em va trucar el Gerard (Barbé), ens vam entendre ràpid i els dos ho vam veure clar.

Aquí es queda al capdavant de l’equip del Gerard. Com recorda aquell primer contacte amb les jugadores?

Em va agradar, perquè a diferència del que tenia a Tarragona, em vaig trobar amb moltes jugadores joves. Vaig entrar molt ràpid a la dinàmica de l’equip i del club, la idea de joc que volíem i la que hem portat fins al darrer dia.

La primera temporada ja va ser molt bona. Acaben terceres a Super Copa i es queden a només un punt de jugar la fase d’ascens a Lliga Femenina 2... Com recorda aquell primer curs?

Que l’equip va tenir molts partits que va haver de guanyar al límit. Ens faltaven algunes peces per optar a ser un equip referent, però vam salvar molts partits. Sobretot recordo que vam destrossar el Draft en la darrera jornada de lliga i elles ens ho van tornar, de manera més crua, a la Final a Quatre. Ens va fer mal, però crec que ens va endurir i va fer que estiguéssim preparades per pujar l’any següent.

Una temporada històrica pel club, perquè assoliu, al Nou Congost de Manresa, l’anhelat ascens a la Lliga Femenina 2...

L’ambient que vam viure amb l’equip i la comunió que vam crear amb l’afició va ser molt especial. Va ser un any on tot va sortir rodat, i que vam acabar posant gairebé 2.000 persones al Nou Congost i celebrant un ascens...

I en aquesta tercera, més història assolint la permanència i acabant amb 13 victòries i 13 derrotes...

Crec que en aquesta darrera temporada l’equip ha estat capaç de passar-s'ho bé durant els viatges, tot i que alguns han estat maratonians. Sortir a les 4 i mitja de casa per anar a l’aeroport, fer 8 hores de furgoneta... però sempre amb cara de tenir ganes i desig de jugar.

I han competit molt bé...

Sobretot a la segona volta. Crec que és remarcable que mai hem estat en descens tot i ser debutants. És cert que vam tocar fons contra el TGN abans de Nadal, però vam tornar de les vacances i ens vam posar a competit de manera escandalosa, fins al punt de salvar-nos amb marge.

Encara és aviat, però pot avançar quin serà el seu següent repte?

La primera intenció era agafar un equip de base a Manresa o Igualada. Tenia molt clar que estava molt cansat i només contemplava seguir si em convertia en entrenador professional. Un any en què l’única preocupació sigui entrenar, entrenar i entrenar.

Per com ho diu, sembla que serà més aviat la segona...

Soc empresari, m’ho he pogut muntar, i la meva parella, que és del món del bàsquet, m’ho permet... Me’n vaig a Canàries a entrenar el CB Isla Bonita. Curiosament, el mateix equip que va pujar a les fases d’ascens d’aquí Manresa quan ho vam fer nosaltres. Aquest serà el nou repte que encaro l’any que ve!

Quin darrer missatge li agradaria fer arribar a l’afició, la plantilla, i al club que l’han acompanyat aquestes darreres tres temporades?

Ho he anat dient les últimes setmanes, però a partir d’ara Manresa serà casa per sempre. El club m’ha ajudat molt, m’hi he pogut implicar, m’han deixat treballar, he crescut, m’han acompanyat, m’han mimat... i evidentment també m’han exigit quan ha tocat fer-ho. Poder tancar un cicle de tres anys com ho hem fet, havent fet història amb gent de la casa i que les nenes i tot el club es puguin veure reflectits en aquest sènior és un honor i un orgull enorme. Manresa sempre serà casa i segurament algun dia hi tornarem.

Subscriu-te per seguir llegint