Viure-ho tot al moment i sense haver d’esperar

En el tombant del segle XXI els seguidors de l’esport ens estàvem començant a barallar amb el pay-per-view. Pocs mesos enrere encara ens pensàvem que l’efecte 2000 paralitzaria el planeta i ens estàvem adaptant a que algunes competicions, les més professionalitzades, poguessin ser seguides abonant uns diners. Perquè la lliga de futbol, per exemple, venia els partits d’un en un per si volies veure el del teu equip. La de bàsquet, no oferia pas tots els enfrontaments i d’aquí en avall, tot era tan deficitari (de fet, en molts casos encara ho és) que o bé es veia pels canals públics, o no existia si no era en resums posteriors per als quals t’havies d’esperar.

Ja no cal ni entrar en els tornejos amateurs, aquells amb els quals diaris com aquest omplíem pàgines i pàgines. Hi anaves, o t’ho explicaven, però si no era així, no es veien enlloc. Si Internet anava com anava i les tirades de paper encara eren grans, paraules com streaming eren encara lluny d’entrar a les nostres vides.

En aquests 25 anys, la manera amb la qual ens hem aproximat a l’esport ha canviat al ritme dels avenços tecnològics. Avui en dia, explicar fil per randa què ha passat en un partit que ha pogut seguir molta gent a través de les plataformes digitals o per YouTube no té gaire sentit. L’aproximació per als mitjans ha de ser feta a través de l’anàlisi, tècnica o esportiva, de les conseqüències que es deriven d’aquell fet o de per què ha passat una cosa o una altra, perquè el fet en si ja ha pogut ser observat per qui ha volgut.

En aquest sentit, la pandèmia i el fet que, durant força mesos, molts espectacles esportius no poguessin admetre públic, va derivar en una cultura de registrar-ho tot i emetre-ho en directe que s’ha quedat. Avui en dia, qualsevol cap de setmana, o entre setmana, pots entrar en desenes de perfils de YouTube, Instagram, X o Twitch i gaudir d’un partit de qualsevol esport de qualsevol categoria, d’una jornada d’atletisme, natació o gimnàstica, i tot al moment.

Així, hi ha una capacitat més gran de difondre l’esport per part de les pròpies entitats. I és paradoxal quan no fa tant, en els anys vuitanta, els grans clubs vetaven retransmissions en directe perquè deixen que els restava públic als estadis, quan el valor de l’aficionat i de les entrades encara era primordial.

EL LLIBRE RECOMANAT:

POSTFÚTBOL, de Juan Pablo Meneses.

PLANETA | 184 PÀGINES | ASSAIG

El final de les històries i de les llegendes impossibles

De l’esport ens atrauen les llegendes, tant els seus practicants que han arribat a l’excel·lència com històries, sovint exagerades, de fets que han passat de generació en generació. Segur que tots vosaltres, al vostre poble o barri, heu sentit relats de tal jugador o tal altre que era boníssim jugant, que tal dia va fer una jugada que, tothom qui la va veure [en moltes ocasions més persones de les que cabien al camp] va catalogar com un dels grans moments de la seva vida.

En molts casos, totes elles tenen un punt en comú:no hi ha testimonis videogràfics d’aquestes situacions. Com és es perden en el temps, com més antics són i, sobretot, com menys testimonis indiscutibles hi ha, més ens agrada escoltar-les.

Per això, els nostres nets tindran un altre tipus de llegenda, ja que les actuals queden gravades en tot tipus de suport. Ara mateix, si hi ha algú amb un mòbil gravant un partit, aquest queda immortalitzat i, amb el pas del temps, algú podrà ensenyar aquelles imatges i demostrar que no n’hi havia per tant.

És també la idea que abans tot era millor. Llavors et mires una gravació d’unes quantes dècades enrere, t’enfrontes a la realitat, i penses que potser tothom n’havia fet un gra massa i no n’hi havia per tant. Amb les noves tecnologies s’ha perdut el relat oral, el que passa de pares a fills ni que l’exactitud no sigui la millor de les seves característiques. A més, tenint en compte que l’aficionat cada cop és més un client a qui no cal cuidar, sobretot en esports massius, la frase «jo hi era» perdrà cada cop més sentit.

EL LLIBRE RECOMANAT:

FIEBRE EN LAS GRADAS, de Nick Hornby

ANAGRAMA | 352 PÀGINES | ASSAIG

Subscriu-te per seguir llegint