Rashidi Yekini: La caiguda al buit del crit d’Àfrica

D’aquí a poc més d’un mes arrenca una nova edició de la Copa del Món masculina de futbol. Tothom anomena Itàlia com al gran absent del torneig, però també hi ha d’altres seleccions que han brillat en Mundials que no hi seran. Una d’elles és Nigèria, la representant del país més poblat d’Àfrica, amb històries mítiques en aquesta competició, com la que va protagonitzar un davanter que va morir avui fa tot just catorze anys, quan només en tenia 48. Va ser el golejador Rashidi Yekini.

La seva imatge va íntimament relacionada amb un gol. Va ser en el debut del seu país en un Mundial, el del 1994 que, com el d’enguany, també es disputava als Estats Units. En el primer partit, a Dallas, contra la Bulgària de Stòitxkov que posteriorment seria la revelació del torneig, els nigerians es van imposar per un clar 3-0. Als 22 minuts, va tenir l’honor de fer el primer gol de les Super Àligues en el torneig, en rematar tot sol una centrada d’un altre vell conegut, qui seria jugador del Betis Finidi George, per la banda dreta. L’anotació no té gaire mèrit, només havia d’empènyer la bola per batre el porter Borislav Mikhàilov, qui va morir fa tot just un mes. Però el que es recorda és la seva reacció.

Yekini va entrar a dins de la porteria, va agafar el fons de la xarxa amb les seves mans i va començar a cridar de manera desesperada, d’alegria, d’emoció, de tot alhora. El crit d’un continent que ja havia trencat el seu sostre de vidre en el Mundial anterior, quan Camerun havia arribat a quarts de final, i que ara volia intentar arribar al capdamunt de tot. En aquesta Copa del Món, però, Nigèria quedaria eliminada precisament per Itàlia, i per la màgia de Roberto Baggio, en els vuitens de final.

Aquells eren el millors moments de la trajectòria d’un Yekini que durant la seva carrera va haver d’amagar un caràcter poc procliu a socialitzar. En el moment d’anotar aquell gol, a Dallas, ja tenia 30 anys i acabava de guanyar la Copa d’Àfrica de nacions, després de tres segones posicions i d’una tercera en els anys anteriors.

Tot i que tard, havia arribat al futbol europeu el 1990 i havia esclatat amb el Vitória Setúbal. Aquell mateix estiu el fitxaria l’Olympiacos i, en el següent arribaria a l’Sporting de Gijón, on va iniciar la seva caiguda.

A Astúries, Yekini només va jugar 14 partits en dues temporades. O estava lesionat, o no comptava per als tècnics, tot i que de tant en tant, com en un torneig d’estiu contra el Reial Madrid de Fabio Capello, demostrava el seu talent amb grans gols.

A mitja segona campanya al Molinón va marxar i la seva carrera ja no es va aixecar més. Qui el va conèixer durant aquella època parlaven d’ell com d’algú fet a la seva, que no es relacionava amb els companys i sempre amb posat trist. Tot i que va jugar uns minuts en el següent Mundial, el del 1998, ja es trobava en la recta final de la seva carrera i va tornar a casa per retirar-se als 40 anys. Avui en fa catorze, una freda informació deia que havia mort a Iraa, al centre de Nigèria, segons la seva família per una rara malaltia mental. El crit del partit de Dallas amagava massa coses.