Lauren Jackson: La nèmesi australiana del bàsquet femení USA

Si la superioritat del bàsquet masculí dels Estats Units ha estat evident al llarg de la història, el del femení encara més, sobretot a l’actualitat. Les millors jugadores han sorgit d’allà. La selecció de les barres i les estrelles ha guanyat deu dels últims onze Jocs Olímpics, tot i que en els darrers van patir contra França, i vuit dels últims deu Mundials. Però hi ha hagut jugadores que sempre els han plantat cara. Avui fa 45 anys una australiana que va ser la nèmesi, la gran rival, de les grans estrelles estatunidenques en les últimes dues dècades i mitja. És la pivot Lauren Jackson.

A París 2024 es va convertir en l’única dona capaç de jugar uns Jocs 24 anys després dels seus primers, a Sydney 2000. Però la seva carrera no va ser fàcil, sobretot a causa de les lesions, que la van fer retirar-se abans de tornar definitivament. Això sí, els èxits la van convertir en una de les millors basquetbolistes de la història i l’única estrangera en guanyar tres vegades el premi a la millor jugadora de la WNBA, juntament amb les mítiques Lisa Leslie, amb qui va tenir una gran rivalitat, i Sheryl Swoopes, i a un de l’encara en actiu A’ja Wilson.

La diferència del joc de Lauren Jackson radicava en el fet que, tot i la seva gran alçada, 1,98 metres, no era una pivot a l’ús. Molts analistes comparaven el seu joc amb el de l’alemany Dirk Nowitzki, en categoria masculina, un primer unicorn, denominació que reben aquells jugadors alts que tenen capacitat per assumir accions que fins fa poc eren per als exteriors. El joc de peus de Jackson va meravellar tothom durant dotze anys en què va formar una gran parella amb la base Sue Bird als Seattle Storm. Accions d’esquena a la cistella, mitja voltes i intimidació per lluitar amb la icònica Lisa Leslie, considerada millor jugadora de tots els temps.

A l’estat de Washington, Jackson va guanyar, a més de tres MVP, dos títols de lliga. Va compaginar la seva carrera a Estats Units amb una d’igualment esplèndida a Europa, jugant en clubs com l’Ekaterinburg i l’Spartak de Moscou russos o fins i tot en les valencianes del Ros Casares, amb les quals va endur-se una Eurolliga i una lliga.

A nivell de selecció va guanyar tres plates i dos bronzes olímpics [es va perdre per lesió els Jocs de Rio del 2016] i la seva gran fita va ser el títol mundial de Brasil del 2006, després d’aprofitar la derrota dels Estats Units contra Rússia a les semifinals. En la final, Austràlia va superar les russes per 91-74 i ella va ser la segona màxima anotadora darrer d’Amaia Valdemoro.

El 2016, tipa dels problemes degeneratius als genolls, es va retirar. Però sis anys després va tornar. La clau, un tractament a partir del consum controlat de cannabis, un producte només acceptat en l’alta competició si es pren per prescripció facultativa. Jackson va ser bronze amb les Opals en el Mundial del 2022, a casa i, dos anys després, malgrat dir que plegava de nou després de classificar el seu país per als Jocs, va ser present a París. Només va poder jugar 27 minuts, però es va penjar un altre bronze. Als 43 anys podia tornar a passar pel quiròfan i retirar-se tranquil·la.

Subscriu-te per seguir llegint