Aliona Bolsova, tennista: "Vaig odiar el tennis. Va ser com un nòvio o nòvia tòxics"

El tennis per a Aliona Bolsova (Palafrugell, 1997) ha sigut com un «nòvio o una nòvia tòxics». L’ha patit molt, però també n’ha gaudit. Amb 28 anys, ha decidit centrar-se en el seu projecte vital i no tant en el professional, on ella era el centre de tot.

Que l’últim torneig com a professional sigui ‘a casa’ no pot ser casualitat. Està sent el final que esperava quan a finals de l’any passat va anunciar la seva retirada?

Volia acabar a finals de temporada, després d’Austràlia, al gener, però vaig decidir allargar-ho per poder fer-ho aquí. Volia ser la protagonista durant una setmana i dedicar-me-la sencera a mi per celebrar la meva carrera. He crescut aquí com a professional i volia tenir aquest record simbòlic. Retirar-me a Austràlia, on ningú em coneix, hauria sigut molt fred.

Què li va semblar a l’organització del Catalonia Open Solgironès WTA 125 quan els ho va proposar?

No els vaig dir res, simplement vaig anunciar la retirada explicant que seria aquí i es van posar molt contents. M’han tractat amb moltíssim afecte i intueixo que m’han preparat una festa sorpresa aquest dissabte, però no sé gaire bé de què va.

Com arriba la decisió?

Són etapes de la vida i sento que la de tennista professional ja s’ha acabat. Preferia fer una transició sana cap al final de la meva carrera, acabant bé amb el tennis i no obligada per les lesions o pel que fos. Realment, tenim un calendari molt llarg i exigent que ens fa dedicar-nos al tennis gairebé els dotze mesos de l’any. Soc molt de casa i potser abans, entre els 20 i els 25 anys, no m’importava passar tantes setmanes fora, però cada vegada m’ha anat pesant més i més. El meu projecte professional soc jo mateixa: la meva mentalitat, els meus traumes, el meu físic, el meu tot. Això ha fet que tothom hagi hagut d’adaptar-se a mi i ara tinc ganes de ser jo qui dona als altres. Vull poder respirar una mica i sentir que no cada dia he de ser la meva millor versió.

No hi ha marxa enrere? Als 18 anys també ho havia deixat.

Allò va ser per problemes mentals i físics. Tenia bulímia i no podia ser a la pista perquè l’ansietat em matava. Necessitava escapar del tennis i per això me’n vaig anar als Estats Units, a la universitat. Aleshores deixava oberta la porta a tornar-hi en un futur, tot i que en aquell moment tampoc pensava que tornaria a agafar la raqueta. Era molt jove, no tenia tanta capacitat per madurar una decisió com ara.

Continuarà vinculada al tennis d’alguna manera?

Encara és aviat per saber-ho. Segur que d’una manera o altra hi continuaré vinculada. El tennis és un món del qual, una vegada hi entres, costa sortir-ne, però ara just també em graduo de la carrera universitària, per fi, i em plantejaré fer un màster per explorar altres coses i, sobretot, tenir una opció B. No vull sentir que no tinc cap altra sortida que no sigui el tennis.

Està estudiant Història, Geografia i Història de l’Art. Anirà per aquí, doncs?

Sí. Com a mínim, acabaré de formar-me per tenir una altra opció.

Aquesta és la seva gran setmana. Com està gestionant les emocions?

Està sent especial. Diumenge, per exemple, em vaig entrenar amb dues molt bones amigues i, amb l’inici del torneig, els entrenaments estan sent més de passada. Com que ho he anat deixant de manera molt esglaonada, perquè vaig anunciar fa mesos que em retirava, m’ho estic prenent al meu ritme. A poc a poc. Aquest és el meu últim torneig com a professional, però encara tinc compromisos de lligues. Al maig vaig a Alemanya; a l’estiu, als Estats Units. No serà professionalment, però encara continuaré jugant, així que no és que em retiri de cop aquesta setmana.

Amb què es queda de tots aquests anys com a professional?

He conegut persones que m’emporto per a tota la vida. He tingut la sort que des de molt petita he mantingut el vincle amb tots els llocs on he estat i m’he entrenat. M’emporto amistats i vincles per sempre. Al final, crec que això és guanyar una mica en la vida. Evidentment, en la part personal m’ha tocat aprendre moltes coses molt ràpid i he hagut d’enfrontar-me a coses de manera molt directa. Ha sigut un aprenentatge personal bastant gran.

Hi va haver moments en què no era gaire amiga del tennis i va haver de perdonar-lo.

Vaig arribar gairebé a odiar-lo perquè era una cosa que m’obligaven a fer. Quan de petita t’obliguen a fer alguna cosa en contra de la teva voluntat, hi acabes agafant mania. Això és el que em va passar a mi. Quan tenia 14 anys o així volia deixar de jugar, però no em van deixar. Ho feia bé, però personalment jo no estava bé i no volia continuar.

La bulímia va derivar d’això?

Al 100%. Tenia molta, molta, moltíssima pressió per fer-ho bé, per guanyar partits. També va ser una edat en què moltes noies comencem a tenir inseguretats, comparem el nostre cos amb el de les altres… Entre això i que em matava la pressió que tenia pel tennis, doncs era com la meva manera de gestionar-ho. Vaig haver de passar per un procés de curació i, per sort, mai va arribar a ser res greu. Crec que vaig saber parar a temps i centrar-me en mi per curar-me.

Li ha retret alguna vegada a la seva família que l’obliguessin a jugar a tennis?

Retreure, no, però sí que m’enfadava amb el meu pare perquè em tragués tanta autonomia. La gestió va ser complicada, però, al final, els estic molt agraïda que em fessin continuar per aquest camí. He pogut ser independent des de molt jove i d’una altra manera no ho hauria sigut.

Llavors, amb el tennis, ha sigut una relació d’amor-odi?

Sí, com un nòvio o una nòvia tòxics [riu]. A estones ha anat molt bé i d’altres, fatal.

Disfrutava dels partits?

Sí. Fa bastants anys que he après a gaudir-ne molt més, però és com en qualsevol àmbit: quan el hobby es converteix en feina costa molt més trobar el plaer que quan ho fas perquè et ve de gust. Al final, el tennis ha sigut una feina. N’he disfrutat com he pogut i la veritat és que des que vaig anunciar que em retirava ho estic fent molt més.