"Eddy Merckx era únic, abans d’una cursa tots dormíem i ell ja havia fet 80 quilòmetres"

La història de l’esport és plena de sorpreses, i una de les més grans en el món del ciclisme l’encarna Josep Pesarrodona. Per factors que no sempre es poden controlar, grans gestes queden amagades, silenciades, com el fet que el primer guanyador català d’una Gran Volta ciclista és nascut a Sant Salvador de Guardiola. Un ciclista que durant la seva carrera va conviure amb llegendes com Eddy Merckx, Bernard Hinault, Luis Ocaña, Felice Gimondi o Bernard Thévenet, i que avui celebra el 50è aniversari de la seva gran victòria.

Com recorda aquell 16 de maig de 1976?

Va ser curiós, perquè em sembla que aquella no va ser la meva millor temporada. A més, mai he estat un guanyador. Un guanyador és una persona que no es conforma amb una segona posició, com el Merkx o l’Ocaña, per mi ja era un premi ser tercer o quart.

Però en aquella Vuelta va ser el millor, i davant de rivals d’entitat com Ocaña, Dietrich Thurau o Joseph Fuchs...

Sí, tot i que era una altra època. Si en Thurau no s’hagués quedat en l’etapa d’Astúries que arribàvem a Cangas de Onís no sé si hagués guanyat. De fet, allà també em vaig quedar una mica, sort que me la vaig jugar baixant i a un petit repetjó vaig contactar amb ells. I en aquella època jugar-se-la baixant era molt més perillós, perquè les carreteres no eren les d’ara...

Ha canviat molt el ciclisme des d’aleshores...

No t’ho pots ni imaginar. Els pneumàtics són diferents, les carreteres també... És veritat que ara n’han asfaltat de noves que abans no pujàvem, però l’Estelvio no ha canviat, han canviat els pinyons i la preparació, però els grans ciclistes haurien guanyat igualment.

En aquest sentit, també és gairebé un altre esport...

I tant, l’altre dia em fixava en les noies que van pujar l’Angliru i poden muntar uns pinyons que són gairebé tan grans com els plats. I mira que estan fortes, perquè si no estàs en forma et deixarien enrere sense problemes

Veig que continua seguint el ciclisme actual.

Sí, m’agrada tot l’esport en general. Et diria que ara gairebé gaudeixo més de l’esport femení perquè tens la sensació que sempre ho donen tot. En canvi, al masculí sempre sembla que es guarden.

Perquè la gent l’ubiqui, com es definiria com a ciclista.

La veritat és que anava més o menys bé a tots els terrenys. És veritat que no era un gran especialista en contrarellotges, perquè no em sabia regular, però a les curtes sortia a ‘tope’ i arribava com podia

Un altre dels seus grans èxits va ser el quart lloc que va aconseguir al Giro d’Itàlia de l’any 1973...

Va ser una volta amb molt de nivell, recordo que hi havia el Merkx, el Gimondi i era el primer any de professional de Giovanni Battaglin. Aquella temporada va ser la meva millor, arribava molt bé i sempre i entrava bastant al davant. Però hi va haver una etapa en què se’m va clavar la roda de darrere en una baixada i vaig anar a espetegar a un ribàs que va fer que no entrés amb ells. Segurament no hauria acabat millor que quart, perquè el Battaglin pujava molt aquell any.

"Els ciclisme ha canviat molt, però si els més grans de la història entrenessin com ara, estarien davant"

Josep Pesarrodona

— Guanyador de la Volta a Espanya l'any 1976

Com recorda competir contra veritables llegendes com Bernard Hinault?

Era impressionant el que feia. Recordo que en una cursa abans del Tour estava baixant a tota pastilla i va acabar dins d’un esbarzer. Doncs l'endemà va tenir forces per aixecar-se, tapar-se com va poder les esgarrinxades i va acabar guanyant la classificació general.

L’altre gran ciclista amb qui va coincidir va ser el belga Eddy Merckx...

Era molt especial. Recordo que una de les primeres vegades que vam coincidir va ser a la Pujada a Montjuïc, i resulta que mentre nosaltres dormíem abans de l’etapa, ell se’n va anar a fer 80 quilòmetres . Ell sortia preparat, ja havia escalfat.

Era un avançat a la seva època, pel què explica...

Recordo que el doctor que teníem nosaltres a l’equip era especialista en ossos i fractures. Era molt complicat trobar especialistes en el món de l’esport, però ell es va cuidar de trobar-lo.

Suposo que només la seva presència canviava com competíeu...

Recordo que a la Vuelta del 1974, en una de les etapes que estava de líder [ho va ser en vuit jornades, repartides en set dies de competició] se li va acudir intentar fer un ventall perquè feia vent de costat. Va enviar a terra mig pilot, incloent-m'hi... i tothom al·lucinava. Quan els vaig atrapar em van dir que em posés allà al seu costat perquè veiés que no m’havia quedat, però anàvem davant de tot el pilot l’Ocaña, el José Antonio González Linares... Gent que eren líders. Ara no passa això. Abans ho provàvem de totes les maneres.

Ara que parla de l’actualitat, vostè és de les poques persones que ha vist competir a Merkx i Tadej Pogacar. Entén la comparació?

L’entenc, tot i que també veig algunes diferències clares. El Merkx no pujava tan de pressa com el Pogacar. Sabia mantenir el seu ritme, però no era capaç de fer les arrancades que fa l’eslovè. Però en qualsevol ocasió que observava algun perill, feia passar els seus gregaris al davant i treia molt avantatge.

Vostè va ser el primer català a guanyar una Gran Volta, va ser un pioner en aquest sentit...

Sí, però tinc la sensació que això, aquí a Catalunya, no està ben vist... Recordo que quan vaig guanyar l’any 1976 ja ho va dir l’organitzador de la prova, però després tampoc ho he volgut explicar massa.

Però està d’acord que té molt de mèrit. Més encara quan en tota la història només ho han aconseguit vostè i Melcior Mauri...

Sí, segur, però mira, precisament quan va guanyar el Mauri l’any 1991 recordo que algú havia escrit que ‘era el primer català que guanyava una Gran Volta’ i nosaltres ens vam queixar. Ho van corregir, tot i que ningú ens va venir a demanar disculpes mai...

Subscriu-te per seguir llegint