Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Yannick Noah: Una minúscula illa en gairebé un segle

Yannick Noah, durant la final de Roland Garros del 1983

Yannick Noah, durant la final de Roland Garros del 1983 / FFT

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google
Jordi Agut

Jordi Agut

Manresa

Si hi ha dos esdeveniments esportius que s’organitzen cada any a França que es converteixen en emblema nacional, aquests són el Tour i Roland Garros. En la categoria masculina, en el primer cas, els locals no guanyen la cursa des del 1985, quan ho va fer per última vegada Bernard Hinault. En el cas del tennis és més sagnant. El darrer triomf gal encara va ser dos anys abans, el 1983, i des que el va guanyar el 1932 el darrer dels Mosqueters que donen nom a la Copa, Henri Cochet, només un tennista de l’hexàgon s’ha coronat a la Philippe Chatrier. Avui és el seu aniversari, fa 66 anys i es diu Yannick Noah.

Els gens l’acompanyaven per fer esport. Ell ja néixer a França, a Sedan, a tocar de la frontera amb Bèlgica, però venia de família immigrant camerunesa. El seu pare havia jugat a futbol i havia arribat a ser campió de la Copa francesa amb l’equip de la seva ciutat l’any següent del naixement de Yannick. Va ser precisament l’altre jugador de raça negra que ha aconseguit guanyar un torneig del Gran Eslam masculí, l’estatunidenc Arthur Ashe, qui el va descobrir i va iniciar una carrera irregular.

La seva imatge, que no sobtaria tant avui en dia, no era l’habitual d’un tennista de final dels anys setanta i principi dels vuitanta. Les rastes que lluïa el feien inconfusible i l’elasticitat amb la qual es movia a la pista avançaven l’estereotip del jugador modern que s’imposaria anys després.

Des del punt de vista competitiu, els seus resultats van començar a destacar i es va presentar a l’inici de Roland Garros del 1983 com a cap de sèrie número 6. Havia encadenat dos quarts de final a la terra batuda de París i aquell any va obtenir victòries de mèrit, com davant d’Ivan Lendl en l’avantpenúltima ronda.

Lluint sempre la canellera amb els colors del país d’origen de la seva família, Noah es va plantar a la final davant del defensor del títol, el suec Mats Wilander. En el moment de la veritat, va imposar el seu joc i va acabar imposant-se per 6-2, 7-5 i 7-6. Com a curiositat, és l’últim torneig del Gran Eslam que s’ha guanyat amb una raqueta de fusta.

Semblava que començava una època daurada per a Noah, però el seu joc espectacular també era inconsistent. En la resta de la seva carrera només va arribar dos cops més a quarts de final a París i un cop va ser semifinalista a Austràlia. Això sí, el 1986 va arribar a ser número 3 del món i es va destapar com un bon doblista.

Després de retirar-se va tenir una vida moguda. És pare de sis fills. Un d’ells, Joakim, va fer una destacada carrera a l’NBA. Va ser capità dels equips de Copa Davis i de Copa Federació de França. Amb tots dos va aconseguir la victòria. Després de plegar, va iniciar una carrera com a cantant. Ha estat comentarista i també ha destinat esforços a campanyes de caritat per als més desafavorits de Camerun. Però quan arriba el mes de maig, i fins que no tingui successor, el seu nom sempre surt com l’únic home francès campió a Roland Garros en gairebé un segle.

Tracking Pixel Contents