Jonny Wilkinson: El pes de carregar amb un instant d’èxtasi

Avui fa 47 anys algú que va viure en uns segons no només el millor moment de la seva vida, sinó segurament el de molts compatriotes. I també algú que va passar els anys posteriors portant a damunt el pes d’aquell moment, el d’èxtasi de tot un país però que a ell el va acabar llastant. El 22 de novembre del 2003, un drop va donar a Anglaterra el seu, fins ara, únic Mundial de rugbi. Va anar a càrrec d’un dels millors jugadors de la història, l’obertura Jonny Wilkinson.

El jugador nascut a Frimley, al comtat de Surrey, al sud-oest de Londres, estava predestinat a jugar a rugbi. Tot i no tenir un físic privilegiat, amb els seus 1,78 metres d’alçada, disposava d’un gran talent per veure el joc i, sobretot, d’un tir a pals gairebé infal·lible. Des de la seva posició d’obertura, dirigia l’equip amb els seus cops de peu, ja fossin en cops de càstig, com en imprevisibles drops [xuts a sobrebot entre pals durant el joc] executava els seus adversaris.

Però Wilkinson, com va reconèixer més tard, tenia un gran problema al seu interior: una autoexigència malaltissa. Mai no estava content amb el que feia. Gairebé es veia al camp, sempre amb posat seriós, de vegades gairebé lacònic, amb poques celebracions de cara a la galeria. Malgrat això, la seva carrera va anar avançant i aviat es va consolidar a la selecció anglesa, a la qual va arribar gràcies als seus progressos a Newcastle, a prop de la frontera amb Escòcia, a l’altra punta del país respecte dels seus orígens.

Als divuit anys ja va jugar el seu primer partit amb el Quinze de la Rosa. En la seva autobiografia posterior, reconeixeria que a l’hora d’anar a jugar es volia amagar i que en els següents anys, en les convocatòries, on trobava un millor refugi era a les habitacions dels hotels.

Però malgrat aquest inconvenient, el seu rendiment era espectacular. Va debutar en una Copa del Món en la de Gal·les, el 1999, en què Anglaterra va caure apallissada per Sud-àfrica per 44-21. La revenja arribaria quatre anys després a Austràlia. Anglaterra va eliminar Gal·les en quarts de final i França en les semifinals. Wilkinson ja havia mostrat un drop en cada partit. La final, contra els amfitrions, va ser espectacular. El partit va acabar amb empat a 14. En la pròrroga, Wilkinson va sumar tres punts per als anglesos i Flatley, per als australians. Fins que a 28 segons per al final del temps reglamentari, va arribar el gran moment. L’estrella anglesa va rebre l’oval més enllà de la línia de 22 metres i no s’ho va pensar per fer passar-lo entre pals. Tres punts i títol mundial per a Anglaterra, ja que no hi havia temps per a més, que ell va celebrar sense canviar el rictus.

Aquella fita va pesar en Wilkinson en el futur. Explica els problemes en la següent Copa del Món després d’uns anys en què se li succeïen les lesions per excés de tensió i en què no entenia que els seus companys es volguessin divertir pel seu sentit de la responsabilitat. Va explicar que només fitxant pel Toló francès i marxant del seu entorn va trobar cert consol fins al final de la seva carrera.

Subscriu-te per seguir llegint