«El premi que m’han donat reconeix la temporada de l’equip»

Paula Fernández (1999) arribarà dimeres al Johan Cruyff no només per fer el passadís de campiones d’Europa a les jugadores del Barça. La Reial és l’únic equip que ha vençut les blaugrana enguany i vol aprofitar el gran moment de la bagenca i les seves companyes per repetir sorpresa.

Què ha significat per vostè, ser a l’onze de la lliga?

No m’ho esperava. Estic contenta pel que significa i que posa en valor el que ha aconseguit l’equip.

Vostè hi és l’única representant de la Reial Societat, precisament.

Pel tipus de joc i per com soc com a jugadora reflecteix la temporada de l’equip. Ni marco gaires jocs, ni reparteixo gaires assistències, però controlo més el joc i els temps i es nota en el nostre rendiment com a equip.

Ara té 26 anys, a punt de fer-ne 27. Es troba en el millor moment de la seva carrera?

De cara al futur, encara puc millorar molts aspectes del joc i em falten moltes experiències per viure. Si fem un balanç del que he viscut fins ara, ho és i no. Quan era al Llevant i vam entrar a la prèvia de la Champions també estava en un nivell molt alt. Necessito molt de l’equip i si aquest està bé, es reflecteix en mi, i aleshores mostràvem un joc molt atractiu.

Quan va fitxar per la Reial Societat l’estiu passat, era per aspirar a entrar a competició europea?

Si soc sincera, no. Hi havia un bon projecte, però quan és nou, hi ha incerteses i no saps què pot passar. Els equips que han d’estar lluitant sempre per Champions són el Barça, el Madrid i l’Atlètic de Madrid, i la Reial els ha de molestar. Hem fet un projecte molt bo, tot i que no sabíem si l’objectiu era Europa, no en parlàvem al principi.

Llavors, quina ha estat la clau de l’èxit?

El dia a dia i ser un equip. El futbol cada cop es torna més individualista i el fet de poder fer participar totes les jugadores ha provocat que l’equip sigui a dalt.

La trajectòria de Paula Fernández a la màxima categoria és llarga i sovint complicada. Aquest és un premi a la constància?

El futbol m’ha donat experiències bastant dolentes i d’altres de bones. Tant les unes com les altres m’han fet arribar on soc ara i el premi també és per aguantar els moments més complicats amb la gent que em dona suport cada dia.

Quan era més jove, va tenir una trajectòria molt llarga amb seleccions de base espanyoles, amb dos europeus guanyats i un subcampionat mundial, entre d’altres i allà havia coincidit amb jugadores amb qui ara comparteix onze, com Noelia Ramos o Ona Batlle.

Sí, vaig estar al planter del Barça amb l’Ona des dels dotze anys fins als divuit i també conec Noe de la selecció.

Com recorda aquella època, en què també va coincidir a l’equip estatal amb Cata Coll, Laia Aleixandri, Patri Guijarro, Eva Navarro o Aitana?

En aquell moment no ho valorava. Ara miro enrere i veig que he viscut experiències que, de petita, no hauria imaginat. En aquell moment, no n’era conscient. Ara és bonic.

El pas als equips sènior, primer al Màlaga i després al Rayo Vallecano, va ser complicat?

En aquell moment, el futbol femení no era gaire professional. Vaig marxar per poder estudiar i vaig fer el pas d’anar a Màlaga, que aleshores era la millor opció, amb el projecte d’Antonio Contreras. Vaig adquirir molta experiència, vaig saber què era el futbol professional sense que ho acabés de ser i em va venir bé.

Quins estudis té, ara?

A Màlaga vaig fer un grau superior d’Esports, després, la carrera i a València ho vaig completar amb un màster. Des de ben petita, la meva mare m’ha pressionat molt amb els estudis. Sense bones notes, no hi hauria futbol. Fent Batxillerat ja buscava què fer. Era important formar-me com a persona, no només com a futbolista. Vaig deixar la universitat a Màlaga, però la vaig reprendre a Madrid i era important per quan deixi el futbol tenir una formació paral·lela. A més, en el futbol femení tenim més dificultat perquè els sous no són els mateixos i, quan plegues, no tens cap coixí econòmic.

Com la va fer créixer l’experiència dura, de problemàtica laboral i d’altres, que va tenir al Rayo Vallecano?

Em va donar la possibilitat de conèixer un altre tipus de futbol, jugar molts minuts i donar-me a conèixer a Primera, però l’aspecte extraesportiu va ser molt complicat quan no estava preparada. Si ho hagués viscut ara, segurament no hauria reaccionat igual, però són experiències que m’han fet més dura. Tant de bo no les hagués viscut, però va anar així. És una època de la qual prefereixo no parlar.

Després va anar al Llevant, que enguany ha baixat. Com s’explica, en un club històric?

L’any passat ja va estar a punt de passar i ens vam salvar a la penúltima jornada. Va ser un toc d’atenció per al club, però ara no està bé econòmicament i no pot fer un esforç pel femení. El que havia de passar, ha passat, i em fa llàstima. Jo no volia marxar d’allà, però ho vaig haver de fer per aquests temes. Allà hi ha molta gent que treballa per al club amb el salari mínim i fa mal que els hagi passat, sobretot tres anys després d’haver jugat una prèvia de Champions.

Com d’il·lusionada està, d’afrontar-la ara amb la Reial?

És bonic perquè llavors ens van fer fora a la primera ronda. Amb el creixement, la UEFA fa que si t’eliminen a l’última prèvia, entres a una mena d’Europa League. No t’ho jugues tot en un partit. Aquesta repesca és il·lusionant.

Però vostès volen entrar al torneig gran.

Sí, i tant, volem això. Caldrà veure el sorteig, perquè hi ha equips amb un pressupost molt més gran que el nostre.

Li queda un any més de contracte a Sant Sebastià. Hi està a gust?

Em va costar al principi, perquè em trobava molt bé a València, i fer un canvi d’aires quan el teu cap no vol, és complicat. Però ara estic molt feliç de ser aquí.

Moltes companyes seves aposten per jugar a l’estranger on, en alguns llocs, es paga millor que aquí. Hi pensa?

Quan era més jove em cridava l’atenció i vaig tenir-ne l’oportunitat, però ara no és aquesta, la intenció. És cert que hi ha lligues, com l’anglesa o la dels Estats Units, molt més evolucionades, però aquí també hi ha clubs que estan fent bona feina.

L’any que ve hi ha Mundial. Pensa en la selecció?

Il·lusió sempre en fa i seria bonic. Però a Espanya hi ha jugadores molt bones. Si arriba l’oportunitat, l’aprofitarem, i si no, a seguir treballant.

Subscriu-te per seguir llegint