Melania Sorroche, boxejadora del Pont de Vilomara: "Abans es deia que la lluita entre dones era una baralla de gates"

«Com a esportista, em vaig enamorar de la Loli Muñoz el primer cop que la vaig veure lluitar» explica la boxejadora Melania Sorroche (El Pont de Vilomara, 1990), «i vaig saber que volia fer el mateix». Debutant en el kick-boxing als 14 i competint en el seu primer interclub als 15, Melania Sorroche va lluitar a la final del mundial de boxa del 2016 i, el maig d’aquest any s’ha proclamat campiona d’Espanya en pes supergall: «és el moment més feliç de la meva vida».

Sorroche tenia catorze anys quan es va adonar que, com a noia, volia poder defensar-se en cas que l’agredissin: «no havia viscut situacions extremes, però volia sentir-me segura». A partir de la feina de la seva mare, que treballava en un gimnàs, Sorroche va iniciar-se en la pràctica del kick-boxing a la sala Polivalent d’El Pont de Vilomara. «És una eina de defensa, serveix per evitar possibles confrontacions» i, com que a vuit anys ja havia fet taekwondo, «les puntades de peu em sortien bé».

Un any més tard, Melania Sorroche va assistir a la seva primera vetllada. Va ser allà on va veure a Loli Muñoz dalt del ring i on va decidir que ella també volia pujar-hi. Aviat va canviar de gimnàs i va començar a alternar els entrenaments de kick-boxing amb els de full-contact i boxa: «els 3 esports eren molt similars, els alternava», explica, i això li permetia «lluitar més» i, sobretot, «aprenia millor».

En aquell moment, les noies que practicaven esports de combat i de contacte eren escasses: «al gimnàs érem, com a molt, sis; i et parlo d’en hora punta», assegura la boxejadora. Per això, les tres noies que més entrenaven es van guanyar un sobrenom: «Las Chonis». «Érem com les tres maries, però de la lluita», diu l’esportista. De les tres només va continuar Sorroche, que va guardar-ne el nom i ara es coneix com «La Chony» en el món de la boxa professional. «M’hi sento identificada perquè jo soc de poble, jo vaig créixer i jugar al carrer. A mi m’agrada caminar, córrer i saltar i anar amb les vambes, no soc una noia fina», diu.

I, de fet, ella no és «estilista» quan boxeja —és a dir, no lluita amb distàncies llargues— sinó que segueix la tècnica típicament mexicana dels «faixadors» i prefereix que, a dalt del ring, les distàncies siguin curtes. «Colpejar, rebre, colpejar, rebre, aquest és l’estil que a mi m’agrada», explica. Tanmateix, Sorroche assegura que no hi ha una manera correcta de lluitar: «depèn del que t’han ensenyat i de la teva condició física», diu, «i jo tinc els braços curts».

Tot i això, per a Sorroche el més important en la boxa no és la tècnica sinó la constància. «Jo vaig començar amb un empat i vaig continuar amb un combat perdut. Només vaig començar a guanyar a la tercera», explica, però mai ha deixat de superar-se perquè, per a ella, «només amb la constància es forgen els guanyadors». Efectivament, la campiona d’Espanya en boxa de l’any 2026 viu per pujar al ring: al matí entrenament de càrdio: esprints de 100, 200 o 600 metres i carrera contínua; després, a la sala d’entrenament, el sac o les manyoples i, a la tarda, exercicis de força i combats ombra, és a dir, simulats.

Aquesta dedicació la que la va dur a disputar-se la final del mundial de boxa de 2016 a Veneçuela contra Mayerlin Rivas: «no em van donar la victòria, però sí que em van felicitar per la resistència que vaig demostrar contra la boxejadora local». I, tot i tocar el cim, Sorroche no pot viure de l’esport. Per això porta, juntament amb Francisco Javier Fernández, «Chiky», el seu entrenador, el gimnàs Box Gym de Manresa: «és una sort poder compaginar la meva feina i la meva passió. Si tingués uns horaris laborals estrictes no seria gens fàcil entrenar al ritme que ho faig», explica.

I, de fet, mantenir el ritme no sempre li ha sigut fàcil. Sorroche ha patit dues lesions importants, una peritonitis aguda i, un cop recuperada i després de competir en el mundial de França (2022), una hèrnia cervical que la va deixar tres mesos sense poder entrenar. «Vaig pensar a deixar-ho, però ara m’ho prenc diferent: vull seguir fins que me’n cansi», explica, «ara, la meva meta és cada combat, lluitar-lo, i després pensar en el següent. I que arribi on hagi d’arribar».

Ferma admiradora de Kiko Martínez «un grandíssim d’Espanya», diu; de Kerman Lejarraga i Andoni Gago «fenòmens de Bilbao», assegura; de Javier Castillejo, Poli Díaz i Nayara Arroyo, i de l’entrenador Ricardo Sánchez Atocha, «una persona molt sabia», continua, Sorroche ha viscut des de dins els canvis recents en el món de la boxa: «abans es deia que quan lluitaven dues dones era com una baralla de gates», però això ja no se sent i, de fet, hi ha més noies que mai en aquest esport. Això no obstant, «encara som discriminades», afegeix.

En efecte, els combats de les noies tenen menys assalts i, a més, duren menys temps: les dones lluiten 2 minuts; els homes, 3. A més, afegeix, el món de la boxa encara està mal vist i costa organitzar vetllades que siguin promogudes pels ajuntaments: «necessitem més ajuda», assegura.

Per a Sorroche, la boxa ho és tot: «no és un esport on ens fem mal, sinó un moment de creixement. La boxa», conclou, «és on creixem i guanyem seguretat en nosaltres mateixes».